Un altre viatge comença, aquest cop a Estats Units.
El motiu del lloc?
Per un costat fa un temps vaig veure una foto d'aquelles que
em fan dir-me a mi mateix "Aquest lloc l'has de veure amb els teus
ulls", la foto era a un parc natural que es diu Zion, i el punt exacte era
"The Narrows", una ruta d'uns 15km que corre per un canó on l'aigua
va sent intermitent però mai arriba a cobrir el cos sencer. Per l'altre amb la
Paola havíem dit de que anar a Nova York seria un somni pels dos, així que la
combinació era ideal.
Escollir la ruta no va ser fàcil, molts factors es
combinaven alhora, Zions, els parcs naturals, anar amb la Paola a Nova York,
intentar visitar gent que havia conegut a altres viatges,... però desprès de
moltes proves amb l'excel la cosa va quedar més o menys clara: visitar Zion, el
Gran Canó del Colorado, Yellowstone i Nova York. Volia fer altres coses, però
no hi havia lloc per tot.
Comprar els bitllets tampoc va ser fàcil, i al final em vaig
decidir per un Madrid-Chicago, que amb els punts Iberia sortia relativament bé
de preu. Fins a Madrid aniria amb els punts AVE.
Si... molts punts tinc últimament, més del que voldria, però
almenys ho puc aprofitar.
Dit i fet, el dia 30 de juliol a la tarda plegava de
treballar i enfilava cap a Madrid.
Amb l'edat m'estic acomodant una mica així que com em
sobraven els punts AVE de tants viatge que he fet aquest darrers dos anys vaig
decidir agafar primera classe, que total em surt gratis.
Allà a l’arribada m'esperava el Frede, que com sempre em va
deixar quedar a dormir a casa seva. Em va vindre a buscar a Atocha mateix i
després d'una petita volta per la capital amb el seu nou cotxe vam anar a
menjar una mica de fast food.
Per intentar adaptar-me al nou horari (entre 7 i 9 hores de
diferència, depenent del dia) vaig anar a dormir cap a les 2. I a les 6 del
matí amunt, que a les 10:30 surt el vol cap a Chicago.
Pillo el metro y en poca estona s’arriba a l'aeroport, tot
molt fàcil, no com a Barcelona...
Al aeroport tot igual, sense contratemps, i en hora ja estem
embarcant. Com ja em va passar quan vaig anar a Moscou quan estava per passar
la porta d'entrada la targeta d'embarcament no va funcionar, així que la dona
va mirar a la màquina i sorpresa!!! Em diu "t'hem upgradejat a primera
classe"... jo no m'ho acabava de creure, per que ja van dos cops, però
quan vaig entrar a l'avió i vaig veure que el meu seient 3C era un sofà-llit
amb armariet i tauleta inclosa vaig al·lucinar!!!
Així que genial, el que podrien ser 9h de viatge sentat van
passar a ser 9h de viatge estirat, inflat a menjar i amb molta tele.
La part negativa de tot és que no vaig poder dormir gaire,
així que la cosa d'evitar el jetlag em va sortir una mica malament.
(Aterrant a Chicago)
(Chicago)
Vaig arribar a Chicago fet pols, i per sort pas de la
frontera va ser un moment, uns 30min tot plegat, res a veure amb l'altra vegada
que vaig fer escala a Estats Units. Tot i estar tant cansat tenia ganes de
poder veure la ciutat, ja que només hi estaria 1 dia.
Per allotjar-me havia utilitzat CouchSurfing, una manera de viatjar
que ja vaig servir algun cop quan vaig fer el Transmongolià, i que també he fet
a Barcelona, allotjant jo a gent de fora. La idea i el concepte m'encanten:
compartir a canvi de res.
La Holly m'esperava a Chicago, i vaig anar cap a casa seva
seguint les indicacions que m'havia enviat feia ja uns dies al correu, va ser
fàcil. Pel camí vaig agafar metro i bus, i la cosa prometia, tot era com en un
film americà: gent enorme, gent xunga, rastafaris, metro antic, cotxes enormes,
etc..
(Tren cap a la ciutat)
Un cop arribat a casa la Holly ens vam presentar i ja vam
començar a xerrar de mil coses: ella havia fet servir això de couchsurfing feia
bastants anys quan havia viatjat per Sud-Amèrica, però ara feia molt que no
allotjava a ningú.
Vaig deixar els trastos i vam sortir cap al carrer. Jo
continuava una mica KO, el viatge havia estat de 9h però amb els canvis horaris
aquell dia tindria 31hores, brrrrr.
Primer vam donar un petit vol pel barri, molt xulo, amb
cases baixes i bastanta vidilla per no ser el centre de la ciutat.
Al cap d'una estona vam agafar les bicis públiques i em vam
fer un tour total per Chicago, però evitant el DownTown (el centre). Això és
una cosa que em part em va saber greu, però la veritat és que el fet de no anar
al centre de la ciutat em va permetre veure un Chicago que d'altra forma no
hauria vist mai. I em va agradar molt, hi havia molta vida i semblava molt
modern tot plegat, amb bastant bon ambient (tot i que em va dir que de tant en
tant hi havia tirotejos) i també amb moltes bicicletes.
Per sopar, encara de dia, vam anar a una pizzeria. Jo no
esperava molt però el lloc em va agradar molt!
(Toma Pizza Chicago!)
D'allà vam fer un petit passeig per fer baixar el menjar i
ja cap a casa tot pedalejant. Em vaig donar una dutxa i cap a dormir, no podia
més!!!
Al dia següent tocava vol cap a Salt Lake City, ciutat que
em serviria de salt per anar cap a Yellowstone. Però primer, com el vol sortia
a les 14h vam tornar a sortir a visitar una mica la ciutat, aquest cop a una zona
de la platja que no havia vist el dia anterior.
Però primer vam parar a "esmorzar"... i quin
esmorzar!!!
(De camí cap a l'esmorzar)
(Dieta americana)
Va ser tremendo, i a sobre molt bo, així que aquests
brunchs, per què amb la de calories que et menges ja donar per esmorzar, dinar
i mig sopar, els intentaré repetir a NY amb la Paola, caldrà trobar un bon
lloc!
(Bona vida tenen a Chicago)
Vam tornar a casa a agafar la maleta. La Holly em va
acompanyar fins al tren, i de camí vam parar al super, on jo vaig comprar una
mica de fruita (portava ja 2 dies menjant moltíssim, i no podia més).
(Tornem a l'aeroport)
Vaig arribar al aeroport no molt sobrat però si amb el temps
suficient. I aquí la vaig cagar.
Vaig comprar un vol una mica "estrany", per anar a
Salt Lake City tenia 2 escales, la primera a Dallas, y la segona a Phoenix, o
sigui, una bona volta. Als dos llocs tenia que canviar d'avió i entre vol i vol
tenia poca estona.
El problema va ser que com el primer vol era amb American
Airlines i els altres dos amb USAirways, al facturar la maleta amb les màquines
automàtiques em va donar l'etiqueta fins a Dallas, i no fins a SLC! No em vaig
donar compte fins que va ser tard i la maleta ja rodava per les cintes
mecàniques.
Llavors em vaig estressar una mica: amb 1h a Dallas tenia que
baixar del avió, anar a buscar la maleta, tornar-la a facturar i pujar de nou a
l’avió. No ho veia clar, i als mostradors de USAirways i AmericanAirlens on
vaig anar a preguntar tampoc... hi havia risc o bé de perdre l'avió o bé de
perdre la maleta. En un dels mostradors, per fer-me guanyar temps, em van
canviar el seient del darrera que tenia assignat per un al davant de tot (no primera
classe, llàstima) per a que pogués sortir escopetejat a buscar la maleta.
Per sort tot va anar rodat i a Dallas fins i tot em va sobrar
temps, uns 15min. Ahhh, per cert, i que lleig és l'aeroport de Dallas, tot de
formigó groc, com el desert i com la sèrie que veia de petit, JR, quina gràcia
em va fer posar el peu en aquell lloc!
(A Dallas!)
A Phoenix res especial, passeig per les botigues i a esperar
una mica al meu segon vol.
(Fent cua a Phoenix)
Finalment, quasi 10h més tard, ja aterrava a Salt Lake
City!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
No et tallis... escriu-me!