Jordi de Viatge: La frontera entre Senegal i Gàmbia

Creuant la frontera entre Senegal i Gàmbia

Costa una molt escriure al blog de vegades, i més quan ja no estàs dins del viatge. I això és el que em passa sempre, ja fa quasi un any que vam tornar del Gàmbia i encara avui no tenia escrit el darrer capítol de l'aventurilla.

Fa mandra per molt motius: primer per que sóc una mica gandul, segon per que escriure aquest mini diari és una forma de relaxar-me quan estic fora de casa, em permet no pensar res més que allò escric i fa que em senti més com a casa, ja que durant unes hores "desapareixo" d'allà on estic i em sento igual que a Barcelona.

Però no, tot i que no em ve molt de gust escriure ara aquest capítol ho faré. Per què? Doncs per que és un gran record per a mi mateix, deixo escrits molts dels moments que he viscut i amb els vídeos i fotografies puc recordar molt millor els moments viscuts.

També crec que tot el que queda escrit por ser d'utilitat per altres que algun dia busquen informació d'aquells llocs on altres ja han anat abans. Al menys jo trec moltíssima informació del meus viatges a través d'aquest medi, i mai m'ha desepcionat.

La pena és que havent passat tant temps la intensitat de les coses no es transmet al text, i això e nota i ho noto. Però no puc fer-hi més, no vull deixar-ho a mitges.

No recordo on em vaig quedar al darrer capítol, i com ara sóc a l'AVE camí de casa doncs aprofito aquest moment de desconnexió total obligada.

Una nova frontera, una nova batalla.

Però aquest cop no podia ser pitjor que les dues darreres (experiències que em quedaran marcades per tota la vida). La cosa va ser relativament plàcida, tant que no recordo al 100x100 tot el procés.

No feia molt bon dia, de fet plovia una mica. Fins ara les carreteres eren entre bones i molt bones però avui vam tenir un tros una mica dolent. Una mica dolent dic??? No, dolent no era, era un formatge de gruyère!

Jo i l'Isaac anavem una mica preocupats, en Molia, el funcionari corrupte que ens va acceptar l'il.legalitat de quedar-nos a Senegal amb el cotxe més dies del compte, ens vam signa el pasavant del cotxe per 6 dies, i no tenim clar si eren 6 a partir de la signatura o 6 des de el dia després de la signatura. Total... estàvem una mica preocupats per si no aconseguíem creuar la frontera amb el paper en regla (si de forma semilegal ja et collen, amb un paper caducat ens podrien treure fins els calçotets!). El Roger súper tranquil, no patia gens pel tema ja que tenia clar que tot té sol.lució.

Teníem bastants quilòmetres per davant, i en general prou bé. Però quan ja quedava poc la turmenta va començar a descarregar, i de valent. Però el problema no era aquest, el problema va ser que per primer cop en milers de quilòmetres l'asfalt estava en un estat lamentable: ple, molt ple, de forats; de fet no era ple de forats, sinó que hi havia asfalt de tant en tant entre forat i forat. I clar... amb aquell tormentón els forats eren plens d'aigua i l'asfalt aparentava se millor que el d'un circuit de F1, però no, estava ple de trampes preparades per rebentar amortidors de cotxe.

(Carretera foradada, una dura prova per les suspensions)

Anavem bastant lents, i el grup dels preocupats començava a patir per si ens tancaven la frontera i teníem que esperar un dia més a sortir de Senegal. Així doncs el Roger va agafar el volant... i res tu, qui ha dit forats? A tot drap i recte sempre que es pugui (a estones era millor anar per fora de la carretera). I aquí el passat va començar a donar les primeres mostres de que els any no perdonen i passen factura a tothom. En un dels sotracs els difusors de plàstic d'algunes boques de l'aire condicionat van saltar, en altres l'alarma, ja espatllada de fa anys, va saltar també, i de tant en tant queia alguna espumeta de no se sap on. Però aquí no passa res. Els preocupats ens vam picar una mica: cada 10 segons veiem clar que el següent forat invisible ens rebentaria algun dels amortidors, però no, van sobreviure, per molt poc, però van sobreviure.

I arribem a la darrera gran batalla: la frontera Senegal-Gambia. I ostres.... ningú ens ve a rebre? Ningú ens vol timar? Serà per la pluja? O serà per que realment a Gàmbia no hi ha tanta corrupció i al ser una frontera molt menys transitada les coses són més tranquil·les?

Doncs res, aparquem a la zona frontera i baixem a investigar com ho podem fer per canviar de país.

Entrem al garito de l'aduana, i comencem a fer papers. Ja no ho recordo però no va costar gaire.

Arribem a la de Gambia, i tot pinta fàcil, i a sobre tot en anglès, genial!!! Au revoir al francès, per fi! Ja sóc autònom per comunicar-me.

Iniciem els tràmits, que per variar no és un ni dos, ni tampoc gaire clars. Però sembla que tot va bé.

I arriba la paraula clau: pasavant!!!!

I nosaltres.... "pasavant tu p..a madre" vam pensar.

Ens volien cobrar per entrar amb el cotxe o en el seu defecte cobrar-nos una escorta i acompanyar-nos a l'altra costat del país. No ens ho podiem creure, ens estaven timant amb el "Timo Senegalí". I ni hablar... ens vam posar molt durs i sense a tenir bronca si es va posar una mica tensa la cosa. Els hi vam dir clarament "Estem cansats de que ens timeu sempre, ja no ens deixarem timar més i sabem perfectament de sobres que a Gambia no cal passavant". I res, hi havia un petit poli que semblava que ja sabia que teníem les de perdre, i tot i que discutíssim no cedia. I ara ho sento, es que ens van emprenyar una mica, però a l'aduana eren una mica justets per sort nostra.

Vam preguntar.... "Preu del passavant "fantasma"?" i els polis.... es posen a pensar. Jo, el Roger i l'Isaac estàvem entre indignats i partint-nos de riure: ens volien timar i a sobre ho feien fatal!!! Els ca... no sabien que cobrar-nos, i a sobre no van fer el mínim esforç per dissimular-ho.

Total... que diu "50€". I tornemi... que no, que ens timés, que no, que si no pagueu ja podeu tornar a Senegal, que no pensem tornar a Senegal.... i així una estona.

A aquestes alçades anavem justos de diner en metàl·lic, així que vam preguntar quan costaria en moneda local. I ens respon, ja no recordo el número, però al canvi eren 30€. I vam pensar.... a sobre de lladres tontos. Em sap greu ser desagradable, per que tot i que entenc que aquesta és la dinàmica del lloc, a la nostra mentalitat costa entendre, i sobre tot acceptar, actituds d'aquesta mena (tot i que nosaltres en tenim moltes i de molt pitjors). Però és el que vam sentir en aquell moment. Total, que vam deixar anar els 30€ i fora.

Però no, quedava un nou pas, el visat de Gàmbia. Visat??? M'havien assegurat que a Gàmbia no cal pagar visat, ho teníem molt clar ja que l’estàvem segurs.

Total...següent pas, visat (el pas d'abans era pel cotxe). Aquí el funcionari de torn imposava més, i el Kalashnikov que rondava pel seu "despatxet" també.

Al principi molt bon rollete: on aneu, d'on veniu, us compro el cotxe, tinc un amic interessat en el cotxe, etc... però arribats a un punt ens demana 20€ per visat.

I no:

nya!!

Ens neguem, amb el mateix argument d'abans: estem farts de pagar timos, i no ho tornarem a fer. El noi, molt tranquil ens diu que si cal pagar visat. Li diem que no, que tenim coneguts que van passar la frontera de l'aeroport feia una setmana i no havien tingut que pagar.

L'home, veient que no acceptàvem el tràmit ens va dir amb un to entre pasota i desafiant: "mireu aquest document, posa o no posa "España"?".

I aquí jo flipava, si que posava España però es que.... era un DinA4 en blanc amb 4 o 5 països escrits: Espanya, Itàlia, Grècia i algun altre. I res més: ni paper timbrat, ni text explicatiu, ni res de res: un miserable DinA4 en blanc amb 5 paraules escrites en un Word en 5 segons, si es que arriba.

Òbviament allò era una patranya de paper, i òbviament teníem les de perdre.

Total... o caixa o cap a Senegal (on segur a la frontera ens esperarien amb els braços oberts). Així doncs 20 euretes més per cap.

Això si, aquest cop, per primer cop, ens van donar un document molt clar indicant el motiu del pagament i l'import, cosa que no havien fet fins ara a quasi cap lloc. Per tant intueixo que poder aquest tràmit de pagar pel visat a la frontera terrestre si és necessari.

I ja estem dins!!!! Què fàcil, comparat amb els altres cops això ha estat un no res, només 4 discussions, 90€ entre els tres i tot sol.lucionat en unes poques hores.

Necessitàvem moneda local. Un noi, que està al costat de la duana té el negoci muntant al mercat negre. És totalment alegal, però no hi ha cap problema per a que tingui la paradeta a 20 metres de la policia. Això si, per fer el canvi tanca la porta per a que ningú ho vegi. I allà estic jo, canviant el poc que ens queda en moneda Senegalí i en Euros. En pocs minuts està tot fet i a sobre a un canvi millor que l'oficial del moment. El que em va sorprendre es que dins d'aquella paradeta hi havia moooolts, però mooooooooooooooolts bitllets. No deixa d'impactar que tot estigui plagat de tants extrems a Àfrica, al menys per nosaltres.

I res, ja estem a Gàmbia. Prova superada!!!!! (innocents....)

Enfilem ja amb el cotxe camí del riu Gàmbia, al poble de Barra, al costa d'Essau, que ens deixarà a tocar de Banjul, la capital de Gàmbia i on tenim previst dormir. El riu Gàmbia no té pont, i per tant cal creuar-lo amb ferry. Arribem a la porta del port i ens posem a la cua de cotxes, que són molt poquets (la majoria del transport terrestre que creua Àfrica tendeix a rodejar Gàmbia ja que per fora les carreteres són millors i no cal creuar novament dues fronteres).

Un cop allà ens fan esperar a que el ferry torni de l'altre costat, i de cop un noi m'ensenya un carnet, que perfectament podria haver estat el del "Super 3". Em diu que és policia i que el tenim que seguir. Jo, que sóc un cagat i un desconfiat absolut, no me'l crec i vaig a un dels vigilants de la porta de l'entrada al ferry a preguntar-li que qui és aquest home que em diu que vagi amb ell. Sense molt interès m'insinua que faci cas.

Total... mal rotllo de nou i tots tres alerta: el "policia" ens fa moure el cotxe a un carrer lateral, parem el cotxe i surten 3-4 persones més de dins d'un recinte. Ens diuen que traguem tot, i tot vol dir tot, el que duguem al cotxe. Un cop tret ens demanen que entrem nosaltres, i tot el nostre equipatge, dins del recinte. Fa una mica de cosa el tema....

Un cop dins, ens separen als 3, cadascú se'n va amb un suposat policia a una sala diferent. A mi em toca un bastant simpàtic, cosa que em tranquil·litza una mica. Em demana que tregui tot el que dugui dins la motxilla, peça per peça, i no en perdona ni una!!! Butxaca superior de la motxilla, butxaques laterals, roba neta, roba bruta, farmaciola, cadascun dels medicaments (demanant per a que serveix cadascun d'ells), reflex, objectius, llibres, papers.... en fi.... que ens estan fent un control de drogues en tota regla.

Per sort som nois sans i ni tenim problemes ni ens posen cap problema. He de dir que tot i la desconfiança inicial que tenia van ser molt amables i tot el tràmit va ser més que correcte en tot moment.

Ara ja només toca esperar que arribi el ferry.

Un home petit, que custodiava la porta d'entrada a la plataforma que et fa pujar als vaixells va vindre cap a nosaltres i molt amablement ens va deixar colar davant de d'uns deu cotxes i camions. Va ser extrany.

L'espera no es va fer molt llarga, i ja estavem molt tranquils. I per fi va arribar el ferry!

Com no el petit home ens va demanar una compensació, i bé.... aquest cop vam ser una mica dolents nosaltres, em vaig sentir malament i tot, però com estavem fets pols de tants follons fronterers vam anar a lo fàcil: una crema solar de factor 15 del mercadona i un CD amb hits que duiem per fer més amè el viatge.

I ara si, apretant-nos com al Tetris, i deixant el morro del cotxe al límit del vaixell ja estàvem dins!!!

En pocs minuts arribariem al destí del nostre viatge, tants i tants quilòmetres i avui, per fi, arribem!