Un nou país ens esperava: Senegal. Li teniem bastantes ganes i prometia bastant bé la cosa: un país alegre, colorista i verd també, ple de llocs on anar i visitar.
El primers centenars de quilòmetres fins la frontera van ser com sempre: solitaris i en mig del desert. La carretera no era dolenta així que podiem anar a un ritme bastant alegre, sense problema.
Vam fer parades de rigor i a les poques hores ja ho teniem: estavem a la frontera de Rosso. Teniem curiositat per saber com ens aniria, sería el mateix "show" que a Marrooc-Mauritània?
Quan faltava molt poc per arrivar a la frontera em vaig fixar que un mercedes va donar la volta tot just veure que el cotxe era estranger. Acte seguit ens va adelantar en el nostre sentit i com qui no vol la cosa es va quedar davant nostre fins arribar a la cua de cotxes. Quan hi vam arribar un noi ben plantat amb una túnica blanca es va baixar del cotxe i instantàneament ens va cridar per a que el seguíssim. No ens vam fiar així que vam tirar recte, on hi havia una cua de centenars de cotxes.
En aquest control frontere de Rosso cal creuar el riu Senegal, és per això que, degut a que no hi ha cap pont i que tots els vehícles han de passar amb uns petits ferryes, es monten unes cues impressionants, on fins i tot hi ha esperes de varis dies!
L'home es va emprenyar, i ens va tornar a seguir. Fent gestos molt forts ens va dir que adelantéssim la cua. Aquí vam dubtar: la cua era tremenda i l'alternativa de saltar-se-la era molt temptadora. I li vam fer cas. Era bastant espectacular el tema: tots els policies ens volien fer tornar enrere, i només amb unes paraules de l'home de la gran túnica bñanca ells callaven i ens deixaven passar.
Després d'una bona estona colant-nos a tots els camions de la cua ja estavem a primera fila. No enteniem res!!!!
I aquí va començar el show: els buscavides se'ns van tirar al coll i era impossible entendre'ls ni entendre res del que volien aconsseguir.
Vist ara amb perspectiva el resum final és que eren uns liants, i es dedicaven a liar-nos per a que així ens sentíssim obligats a pagar-lis una comissió. (Ens va demanar 150€ per totes les gestions: cotxe + 3 persones). I no vam acceptar.
Sabiem que calia fer un paper pel cotxe, una assegurança nova i validar els pre-visats que duiem ja fets des de espanya.
Com eren passades les 12 quasi tot estava tancat i com tothom cridava i opinava al nostre costat, no hi havia cristo que entengués de què anava tot allò.
El Roger va anar amb l'home de la túnica a l'altre costat del riu, a Senegal, per fer l'assegurança del cotxe. Tot i això al nostre costat també es podia fer, però era hora de dinar i estava tancat. També vam segellar els visats Mauritans de sortida i vam pagar no sé cuates taxes per sortir. Que probablement eren falses la meitat.
Amb els visats de sortida segellats i l'assegurança ja pagada vam passar al ferry i cap a Senegal!!! Óbviament va demanar la seva comissió, que aquest cop si la vam pagar sense queixar-nos molt, uns 20€. No ho tinc clar, poder els cotxes es poden saltar la cua dels camions, però si no fos el cas allí, mínim, mínim, hi havia 1 o 2 dies d'espera!!!
Al creuar a l'altre costat altres buscavides se'ns acosten. Eren extremadament pesats, així que no era possible evitar-los, de cap de les maneres. Vaig anar a fer els visats, però es que no hi havia manera, aquella gent te la liava tota l'estona, no et deixaven un segón tranquil, i no callaven ni sota l'aigua, ni davant dels policies.
No sé si anaven a mitges els buscavides amb els policies o no. Però el que està clar és que la policia tampoc possa de la seva part. Els pessats poden estar al teu costat, cridant, tu intentant parlar amb els de la duana i aquests no fan el més mínim esforç per a fer-los fora o per a fer-se entendre més del necessari, que és molt poc.
Com seguien sense ser les 15h, en aquell costat no es treballava encara, i per això no entenc res. Els polis hi són, els liantes et diuen que ells t'ho fan si els pagues algo, i tu ets incapaç d'aconsseguir ni un paper de ningú "oficial"!!!!
Al final, motivat bàsicament per un atac de gana impressionant del Roger, decidim parar cualsevol gestió fins les 15h.
A les 15h aconseguim els visats sense més problema. Però el tema del cotxe... es complica, es complica MOOOOOOOOOOOLT!!!!
Els cotxes estrangers de més de 8 anys no poden ni entrar a Senegal! Ho sabiem, pero creiem que era que no es poden vendre i que ho podriem arreglar, però no.
El noi que portava el tema del cotxe semblava molt legal. De fet, iniciant l'amistat amb la tàctica Barça, que mai falla, ens va dir de totes les formes possibles que ell no podia fer res per nosaltes. Que el màxim que podia fer era fer-nos un "pasavant" (papers pel cotxe) per creuar el país en 48h hores acompanyats d'escorta!!!! I l'escorta és un cotxe extra amb un policia dins que et segeix fins a la següent frontera (més els seus corresponents 200 o 300€!!!).
El noi no ens va cobrar aquell document per que li vam caure bé, i ens va instar a anar fins al primer control policial, sense escorta, per veure si podiem arreglar el problema amb el seu superior.
I això vam fer.
Arribats allà un grup de 4 o 5 polies joves estaven sentats a la caseta de control. El seu superior "dormia" així que tocava esperar. Com la cosa va anar per llarg vam estar petant la xerrada amb ells. En un moment donat dues explosions van sonar allà al costat. Un grup de 20-30 noies va començar a correr, nosaltres vam saltar de cop, i els policies van fer un bot encara més gran. La cosa pintava molt clara i molt malament.
Però falsa alarma, un dels camions que hi havia al costat va tenir un problema amb algunes rodes i sembla ser que alguna cosa hi va explotar. Però no eren trets... ufffff
Molta estona més tard el cap ens rep. Sembla mínimament tolerant, però no hi ha manera, i no cedeix de cap de les maneres. El màxim que ens dóna són 48h sense escorta. Ja és algo...
Després de molt plorar i suplicar ens insta a anar a parlar amb el màxim cap de la duana a Saint Louis, que es diu "Txat" o alguna cosa similar. Per tant, després de les mil hores que ja portem des de que ens em llevat, anem directes a Saint Louis a veure aquest home per intentar arreglar alguna cosa.
La part bona de tot plegat és que el paissatge ha canviat radicalment des d'aquest matí. Em passat del paissatge lunar del desert Maurità a un verd, no exhuberant, però quasi, del Senegal!!!
Arribem a Saint Louis, a la illa colonial que dóna fama a la ciutat. I quin canvi... després dels dies de desert i ciutats tretes de pel.lícules apocalíptiques, Saint Louis ens sorprén no.
Però tenim una feina, allargar la nostra estada a Senegal!!!
Al cap d'una bona estona va arribar en Mulai, suposadament el segón del Txad. I va començar el mercat! L'home ja tenia la mà trencada amb el tema, i no hi havia manera de que cedís, volia diners, sí o sí. I nosaltres no voliem pagar, almenys els 200€ que ens demanava.
Com la relació de negociació era molt dolenta: l'alternativa a no pagar que ens donava era tornar a Mauritània, ho teniem molt fotut. Ens podiem haver possat més durs, però sincerament... en Mulai ho tenia molt fàcil per escurar-nos les butxaques.
Molta estona després, i per 180€, ens feia una extensió del passavant per a tenir una estança de 7 dies a Senegal. No vam tenir altra opció que cedir.
Finalment, ja a negre nit, vam arribar al nostre hotelet. Estava a una de les puntes de l'illa colonial, i ens va agradar per les seves fenomenals vistes (l'hotel acabava a l'aigua) del riu.
Vam fer un sopar ben potent i cap a dormir!
El matí següent el vam dedicar a passejar per la ciutat. Primer per la illa principal, on vam trovar un poble molt demacrat però també molt encantador, que segur que en els seus millors temps tenia que ser espectacular!
Carrers semi-encantadors, nens jugant al riu i gent pel carrer: això és la illa de Sanit Louis.
Vam creuar el pont per anar al costat on dóna el mar, i allà a la costa vam trovar un gran espectacle: milers i milers de nens i nois jugant a la platja, la majoria a futbol.
Feia bastanta calor, i xafogor per primer cop en el viatge, i ho vam notar. Estavem mig fregits.
Per la nit vam anar a sopar a un restaurant mig local que hi havia a prop i ens vam possar fins a les botes de peix!
I per fi... a Dakar!!!!
De fet a Dakar ciutat no, ja que amb el nostre passavant (permís per estar a Senegal) no teniem dret, al ser una cosa mig il.legal apanyada sota mà, a entrar a la ciutat, això si... al Llac Rosa si hi podiem anar. I això vam fer!
La carrertera molt bona tota l'estona. Quan ja faltaven un 20km va tocar agafar un desviament, i sort del GPS per què sino probablement no l'haguéssim trovat a la primera. El camí era tot de terra, amb alguns troços una mica complicats, però sempre transitables.
En aquells pocs quilòmetres que quedaven fins al mític Barcelona-Dakar ja ens podiem imaginar com seria l'arribada aquí en el seu dia dels Carles Mas, Jordi Arcarons i companyia!
I finalment... Barcelona-Dakar aconsseguit!!!!!!!!
El dia no acompanyava gaire, el temps era bastant gris, i nosaltres anavem una mica cansats, així que no vam disfrutar tant l'estona com ho podriem haver fet. A més, se'ns feia una mia tard, matinar no se'ns dóna gaire bé, i la pluja es veia a l'horitzó.
Una cosa que no saviem era que el llac és totalment salat, i l'exploten com a tal. Hi havia una bona industria muntada allà per la sal. I molt pocs, molt pocs, turistes. Això també ens va sorprendre,
Dinem una miqueta i de nou en ruta, cap a Sally Portudal.
Pel camí ens agafa la tormenta, però per sort ja és tot asfalt, i encara que el neteja-parabrisses va fatal (enbruta més que renta) arrivem a Sally sense gaire més problema.
Busquem hotel, regatejem una bona estona, i ja tenim una bona habitació al Hotel Flamboyant, i a bastant bon preu (per ser Senegal).
La idea d'estar a Sally és per que allà hi ha certa vida turística, tant local com d'estrangers. Hi ha bones platges i bastants llocs per sortir.
A mi sincerament el lloc no em va matar gaire, estava tot molt trist i fins i tot una mica decadent, poder per què és temprada baixa, però també s'ha de dir que al estar-hi 4 nits et pots fer una idea, mínima, de com es mou la vida real al lloc. Per tant vam establir allà la nostra residència per uns dies.
El temps seguia sense acompanyar, ja costaria veure el sol a partir d'ara, i ens vam dedicar a descansar, vagejar i fer visites els següents dies.
El primer va ser de relax total, passejant amunt i avall de la zona i menjant hamburgueses a alguns baretos del carrer. També ens vam ficar a alguns dels resorts de luxe que teniem a prop, però sincerament... tampoc eren res de l'altre món.
L'Isaac i el Roger van sortir una nit, però a mi em feia bastanta mandra, així que els vaig deixar fer a ells.
Un dels dies volia visitar Dakar, i sobre tot, la Illa de Gorè. Com la nit abans ells havien sortit i no tenien clar si anirien o no vaig decidir anar-hi jo. Era un lloc que no em volia perdre sota cap concepte. L'havia vist molts cops per la tele i en revistes, i sincerament, em veni molt de gust.
Així doncs em vaig llevar aviat i cap a Dakar!!!
Primer va tocar agafar un desl taxis que pasaven per allà l'hotel. La noia de recepció em va donar les indicacions per arribar a la sortida dels busos d'Mbour. Calia trovar el "Garage Mbour". El Taxi compartit m'hi va portar en un no res.
Allà hi havia un petit caos, tot ple de fang, plovent una mica, i amb molta gents i cotxes esperant per sortir.
Tenia que trovar un "sept-plas". Que vindria a ser un cotxe familiar de no menys de 20 anys d'antiguitat, fet pols per tot arreu i on entraven 7 persones més el conductor. En un no res ja estave dins i en 1h30min ja estava a Dakar.
D'allà, i amb l'ajuda del mapa vaig arribar caminant fins a l'entrada del ferry, tot i que abans vaig passar a comprar alguna cosa de menjar per les botigues del voltant.
Al ferry el 90% eren turistes locals, i l'altre 10% estrangers. Els 20min navegant van ser mogudets, però el lloc prometia molt.
No m'hi vaig estar molt, unes 3 o 4 hores, però el lloc ben bé mereix un dia sencer relaxat per visitar-lo. Em va agradar molt, una illa encantadora, amb un parell de museus molt recomanables i amb racons molt i molt macos.
Primer vaig pujar dalt del castell, i després tot caminant vaig anar fins al museu d'història que hi ha. És molt simple, massa, però tota la part que explica la esclavitut impacta, i molt!
La Illa de Gorè, pel poc que sé, és famosa per que en el seu moment era el port des d'on sortien molts dels esclaus cap a Amèrica. Per tant, aquest lloc, era l'últim troç de terra que els esclaus tocaven abans de ser venuts com a simple mà d'obra per a les Amèriques.
Més tard em vaig acostar a "La casa dels esclaus". D'aquella casa era d'on, literalment, sortien els baixells carregats amb la gent ja venuda. És bastant trist.
Una cosa que impacta molt és la porta desde, on diuen, emabarcaven els esclaus ja finalment per deixar Àfrica. Aquesta porta dóna directament des de la Casa dels esclaus al mar.
I res, com l'Isaac i el Roger no deien res vaig decidir tornar.
Un cop a terra ferma vaig rebre un SMS que ells ja estaven al ferry!!! Però eren les 16h i em feia molta mandra esperar 3 o 4 hores per Dakar, així que vaig decir perdre'm una bona estona per la ciutat i d'allà enfilar nòvament cap a Mbour i Sally.
Una altra de les sortides va ser a "Sabona", un petit delta al costat de Sally. Va ser una pena que el visitéssim tant tard, per que el lloc és preciós, i ben bé ens hi podriem haver passat un dia sencer allà. Era molt més maco que Sally, sense cap mena de dubte. I molt recomanable.
També vam visitar el port de pesca de Mbour. N'haviem vist ja bastants, però amb tanta mala sort que sempre, sempre, passava alguna cosa que feia que aquell dia en concret no es trevallés.
Però aquest cop no va ser així, i per fi vam poder veure l'arribada de les barques de pesca en tot el seu fervor! És molt espectacular i veure-ho val molt la pena.
També et plantejes com pot ser que amb aquelles barques de fusta i les 4 xarxes que porten, puguis exportar tant i tant peix als païssos occidentals, per què això és bàsicament el que fan: exportar.
El "show" és important. Les barques de fusta paren a pocs metres de la sorra. Dins... dotzenes de nois estan a sobre, entenem que per a poder recollir les xarxes plenes de peixos, que no deuen pessar poc ni res.... fora... uns altres homes, carregats amb una capça al cap, fan de transportistes entre les barques i la llotja, que està a uns 50 metres. Des de dins de la barca carreguen amb galledes les capçes de plàstic, i l'home que hi ha a l'aigua, fent mil malabarismes, i carregant la capça al cap, porta correns el peix cap a dins. Pel camí... dotzenes de nens esperen que algún peix caigui de les capçes per poder-se'l quedar i revendre'l a algún altre lloc.
I a la sorra també hi ha les dones. El peix que no es ven a la llotja el venen les dones a la sorra mateix, en aquest cas pel comerç local, així que també pots veure un negoci paral.lel de venta de bosses de plàstic, que el porten altres nois, per a qui vol comprar només una mica de peix per a us propi.
Tot plegat és espectacular i digne de veure ni que sigui un cop.
I res... els dies a Senegal ja tocaven a la seva fi i tocava marxar de nou, aquest cop cap a la darrera parada, a Gàmbia!
Com no, per possar-li una mica d'emoció, la carretera lamentable i una tormenta bastant potent, ens van fer patir pel cotxe més del que voldriem....
