Doncs ja estic de
nou a Taipei, i van 3 cops. La ciutat m'agrada, m'agrada molt, i a part em
tracten més que genial. Què més puc demanar?
Arribo a mig
matí, i mig emprenyat també. Quina ràbia això dels tifons... tenia tanta bona
pinta la part que em vaig tenir que saltar... però bé, ara sé que algun dia, no
sé quan, hi tornaré.
Total, de la
estació enfilo directe cap a casa la Rachel a deixar els trastos. Allà hi ha el
seu pare amb qui xerrem una estona i concretem un dia per anar a fer una volta
pels carrils bici de la ciutat que hi ha a la vora del riu.
Decideixo anar a
la zona més comercial de la ciutat, a Ximending, a veure si m'inspiro per començar
a comprar regalets i records. La zona és xula i l'epicentre de tot plegat
consisteix en carrers mig peatonals amb tota mena de botigues de roba, cinemes
i petits restaurants. Està prou bé per passar-hi unes hores, però per a records
hi ha poca cosa, allà tot són coses pel dia a dia.
(Carrer comercial)
(Anuncis a tope)
(Vidilla asiàtica)
(Menjar al carrer, sempre bo, bonic i barat)
Un cop arribat a
la parada del metro (http://english.trtc.com.tw/)
de Ximen que marca l'entrada, o
sortida, a la zona comercial, decideixo anar fins als carris bicis de la
ciutat. Sembla que no cauen molt lluny. Em costa un pelet situar-me per que
grans carreteres suspeses passen per allà, cal creuar un pont i els carrers ja
no estan fets amb tiralínies. Sigui com sigui hi arribo.
(Metro de Ximen)
(Entrada a Ximen)
El lloc està prou
bé, i em recorda una mica a la part del Besòs que tenim per aquí: tot força
verd, cuidadet i ideal per anar-hi en bici/passejar/córrer. Amb la diferència
que allà tens molts més quilòmetres.
(Riu a Taipei, amb el pont de Calatrava al fons)
(Mercats nocturns)
(Dona gust passejar-hi)
I ara toca tornar
cap a Jiantan on he quedat amb la Rachel i l'Andreas per fer un sopar plegats.
Per fi ens veurem els tres alhora!!! De camí cap allà em perdo de nou buscant
el metro, no hi ha manera de saber si camino ciutat amunt o avall, però res...
té la seva gracia anar caminant sense rumb per carrers menys cèntrics de
Taipei, i al final, com sempre arribes a on vols, en aquest cas a la estació de
metro de Longshan Temple (que cal visitar, tant per dins com per fora).
Per no tenim clar
que fer, si anar de restaurant o cuinar alguna cosa a casa. Ens decidim per la
segona opció i jo m'ofereixo a fer de cuiner: farem pasta, espagueti alle
vongole!!! mmmmmmmmmmmmmmmmmm Però em van quedar regular, i això que els
ingredients em van sortir per un ull de la cara: especialment l'oli Borges (el
50% d'olis d'oliva a Taiwan venen de Catalunya!!!).
El soparet super
xulo amb la bona companyia, recordant els dies en els que ens vam conèixer a la
estació de tren de satna camí de Khajuraho, a l’India (http://www.jordideviatge.com/2009/08/agra-orcha-kajuraho-varanasi.html)
(Paste e basta!)
Al dia següent
vaig anar cap al Museu Nacional. Aquest museu és considerat per al gent de
Taiwan un dels llocs més importants a visitar del país ja que conté una bona
part de la història de Xina i Taiwan. Quan la revolució Xinesa gran part del
govern de Xina va emigrar/fugir cap a Taiwan, amb ells es van emportar també
una bona part de les joies guardades per totes les dinasties passades, ja que
els comunistes pretenien arrasar amb tot això. D'aquí que la ciutat prohibida
de Pequín estigui tant buida, i d'aquí que tot el Museu Nacional de Taiwan
estigui tant ple.
Per arribar-hi
m'hi vaig acostar amb el metro i d'allà hi volia arribar a peu, però em van
recomanar agafar un bus. I va ser una bona elecció, del metro al museu hi ha
molt de camí, i a sobre no és gens maco.
Només baixar del
metro i abans de pujar al bus, com no, em vaig demanar el primer bouble tea del
dia. Mira que són bons ehhhh
El museu està
molt bé, i tenen visites guiades, i gratuïtes, en anglès, tot i que amb elles
només fas una petita part del museu. Sigui com sigui a mi la visita se'm va fer
pesada. Torna a estar organitzat per temàtiques, cada sala tracta d'una
especialitat diferent: cal·ligrafia, vestits, monedes, pintures... i així no hi
ha que segueixi el fil i em perdo totalment, a part que els noms tots em sonen
molt similars.
(Toma de bon matí!!!)
(Museu Nacional)
(Entrada principal del Museu Nacional)
(Museu Nacional des de el carrer)
Avui és dissabte, la Rachel té festa, i toca dia... freaky! Té bona pinta.
El pla és anar a mirar la botiga Brompton de Taipei, jugar a Beisbol, mirar
uns restaurants de gambes i varies coses més!
Agafem l’Scooter i cap a la botiga Brompton, costa trovar-la, però ho
aconsseguim. Llàstima que allà als matins s’ho prenen amb calma i fins més tard
no obren. Així que enfilem cap al beisbol, un dels esports nacionals.
I mola, mola molt!!! Vindria a ser com les boleres aquí però en format bat
i pilota. Pots comprar fitxes per valor de 20 boles, llavors entres a uns
“passadissos” on al fons hi ha un foradet per on surt la bola disparada, i tu,
si pots, li dones a la bola tant fort com puguis. Cada passadís té un nivell,
així doncs pots escollir que la “màquina” et llenci la piloteta a 80Km/h,
nivell fàcil, 90, 100... i fins a 140km/h, que acollona una mica.
(Batejant)
(Semblo un pro)
(Li he donat???)
M’ho vaig passar molt bé, ara... al dia següent tenia unes agulletes...
brrrrr. També vam fer unes partidetes a bàsquet que em van anar molt bé per
pujar la moral després de la nefasta puntuació que vaig fer al beisbol.
La següent parada era un restaurant de gambes, però... gambes de.... “yo me
lo guiso, yo me lo como”: arribes al local, que n’hi ha bastants (tot i que a
la LP només en parla d’un), i llogues una canya de pescar, si si, una canya de
pescar, amb ams i tot el necessari. La llogues per 1h o 2h, i el preu varia. Un
cop tens la teva canya i la teva cadira... a pescar a la piscina!!! I tot el
que pillis en aquell temps... t’ho fas a les brasses que tens just al costat.
Espectacular, no? La pena és que era massa estona i no tenim tanta paciència
cap dels dos per estar “clavats” allà durant 2 hores mínim.
(Pescant marisc!!! Una bona idea per a exportar cap aquí)
D’allà vam passar a un nivell superior de freakisme: vam anar de “super
mercats”. Això si, primer em va ensenyar les seves oficines on la seva empresa,
francesa, té el departament IT. I al super... si no ens vam passar dues hores
va anar de poc. Allò era molt divertit, donaven mostres de mil coses diferents
per tot arreu, així que, amb bastant de morro tot s’ha de dir, vam estar
“picant” una mica de tot: gelat, truita, dolços, pasta etc... quasi dinem. A
més també vam estar mirant productes que jo mai havia vist abans i m’anava
explicant de què anaven.
(Menjar gratis :) )
(Tè de luxe)
(Menjar pagant :( )
Finalment vam passar per la botiga Brompton, on vaig comprar una petita
gran llum per la part frontal de la meva, molt mona i pràctica. A dins estàvem
nosaltres i una altra noia. Al sortir la Rachel em va dir que la noia que teníem
al costat era René Liu, una de les cantants i actrius més famoses de Taiwan
(http://en.wikipedia.org/wiki/Ren%C3%A9_Liu).
I ara cap al Taipei 101, em venia molt de gust veure’l de nou. Vam anar de
centre comercial en centre comercial, mirant botigues, llibres pel meu germà i
buscant el llibre de l’Andreas per veure si el podíem moure de lloc sutilment i
així posar-lo en un lloc més preferent…
(Amb el llibre de l'Andreas)
(Taipei 101)
(Fent efectes amb la càmera)
(Saltant i sortint bé!!!)
(Streeeeeet... Fighter!!! Quins records...)
(Fixeu-vos... la propaganda HTC marca la temperatura de... Barcelona!!!)
(Taiwan Style: estat dels lavabos del metro en temps real!!!)
I avui diumenge toca sortir a les afores de Taipei, anem a Yeliu (http://en.wikipedia.org/wiki/Yehliu), a la
costa nord del país. El poble és interessant, ple de barques de pescadors amb
infinitats de llums penjades.
L’atracció màxima d’aquest poble és el parc geològic que s’hi ha creat: una
zona plena d’estranyes formacions rocoses amb formes tant variades, i visibles,
com una esfinx, una pilota, una xancla, un tros de tofu, etc…. Allà hi vam anar amb un dels seus amics, molt
simpàtic també i amb qui vam riure bastant.
A més feia molt de vent i sol, amb lo que la mar era bastant violenta i el paisatge
preciós. Per contrapartida… una part de la zona estava tancada pel temporal.
(Anem d'excursió)
(Sortint de Taiwan)
(Peix fresc al port de Yeliu)
(Com faci una onada grossa...)
(Fent de guiris)
(Bon lloc per fer una foto)
(Les lamparetes del vaixells pesquers eren ben curioses per mi)
(Entrant al Yuliu Geopark)
(Formacions de les roques)
(Maco, maco)
(Que no doni molt el sol, que aquí el moreno no es porta gens)
(Fent fotos artístiques)
(La xancla i la pilota)
(Nosaltres i l'esfinx)
(Fotia una calor...)
(Sembla un resort del carib)
(Rares si són les formacions...)
(Mar i muntanya, tot junt!)
(Qui té el cap més gros?)
Per dinar ens vam fotre uns bons
plats de peix, mmmmmm
Per tornar… vam fer ruta turística, fent una volta per tornar a Taipei per
la costa nord, per la carretera número 2, tot parant a bastants llocs, entre
ells el far de “Funguei”, el punt més al nord del país.
(Cap de Funguei)
(Bonica posta de sol al Nord de Taiwan)
I per sopar… si, si, menjar, menjar i menjar. A Taiwan sempre estàs
menjant!!!! Per sopar vam quedar amb la resta dels seus amics i vam acabar al
“Mo-Mo Paradaise” que pels que em coneixen sabran que amb aquest nom jo estava
totalment emocionat pel que podia venir. Els momos van ser la meva dieta
principal durant els 4 mesos que vaig estar a la India i Nepal, i amb el que
m’agraden…. Mmmmmmmmmm Però no, era només el nom, una paraules en japonès que
ja no recordo que volien dir.
Sigui com sigui va estar molt bé, i vam sortir d’allà rodolant: era un bufet
lliure de “hot-pots” molt bons i variats.
Ufffffff tremendo!!!!
(Mo-Mo Paradise!!!)
(Què demanem?)
(mmmmm, això és un no parar!!!)
(Tips i contents!)
Penúltim dia.
A primera hora ens llevem i surto amb el Michael, el pare de la Rachel, a
fer un passeig en bici per la ciutat. La ciutat té zones peatonals i ciclistes
bastant grans, i com ell té 2 bicicletes i a mi m’encanta doncs per fi em
buscat l’estona per anar-hi a fer un tomb.
Però surt malament la cosa: just sortir comenta a ploure lleument, i quan
ja portem uns 20 el xàfec ja és més que important, així que decidim tornar, ben
xops.
No vaig poder fer fotos ja que amb la que queia… no volia trencar el
telèfon.
Volia comprar regals, alguns records per endur-me… però no estava gens
inspirat, i coses típiques de Taiwan per endur-te com a souvenir no n’hi ha
moltes.
Com el temps va millorar vaig decidir anar a Jiantan, parant a Shilin per
caminar una mica més, on ja havia estat varies vegades i on hi havia molta
vidilla de petites botigues. Però vaig arribar massa aviat igualment, allò
estava desèrtic, i a sobre feia una calorada….
Per sort just quan tornava cap al metro la cosa es va començar a animar i
si vaig poder fer 4 compres per endur-me cap a casa
(Hi ha algú???)
(Ni cristo...)
(El mercat tancat)
(Amb la parada de metro al fons)
(Agafem el metro)
(Dins d'una estació de metro)
Com que encara em quedaven algunes coses per veure vaig anar cap a la
Taipei Main Station, i d’allà vaig enfilar avall, cap al sud.
Volia visitar aquella part que no havia vist, i em va sorprendre molt. Sort
que hi vaig anar!!!
Primer vaig passar pel Peace Park, un parc que tampoc és que tingui res
d’especial però si és agradable de passar-hi. Una mica més avall arribava al
Chiang Kai-shek Memorial Hall (http://ca.wikipedia.org/wiki/Chiang_Kai-shek),
un dels exponents militar Xinés/Taiwanès de l’època de la Revolució Cultural
Xinesa.
El lloc és simplement tremendo, i és de visita obligada!
(Més temples)
(El Parc de la Pau)
(Contrastos)
(Bonic passeig)
(No recordo de què era la campana, però grossa ho era)
(Això promet)
(Chiang Kai-shek Memorial Hall)
(Chiang Kai-shek és dins)
I per sopar, com no, més menjar!!! Avui cuino jo, i per variar faig pasta,
la meva preferida: macarrons gratinats mmmmmmmmmmmmmmmmm
A ells se’ls hi fa una mica estrany aquest tipus de menjar, però crec que
també els hi va fer certa gràcia, i de pas ens ho vam passar ver a la cuina i
xerrant a taula.
(Parant taula)
(Sopar de despedida)
(Llestos per sopar!!!)
Darrer dia a Taiwan i Taipei.
Si, darrer dia a Taipei, darrer dia a Taiwan. Em fa força pena marxa ja,
bastanta. Però el temps s’acaba i el viatge ja toca a la seva fi.
A primera hora ens llevem i surto amb el Michael, el pare de la Rachel, a
fer un passeig en bici per la ciutat. La ciutat té zones peatonals i ciclistes
bastant grans, i com ell té 2 bicicletes i a mi m’encanta doncs per fi em
buscat l’estona per anar-hi a fer un tomb.
Però surt malament la cosa: just sortir comenta a ploure lleument, i quan
ja portem uns 20 el xàfec ja és més que important, així que decidim tornar, ben
xops.
No vaig poder fer fotos ja que amb la que queia… no volia trencar el
telèfon.
I ara si que si, cap al Taipei 101, però aquest cop vaig a veure’l, i a
pujar-lo!!! (per l’ascensor es clar). (http://ca.wikipedia.org/wiki/Taipei_101)
Com surto molt aviat, i el temps segueix sense acompanyar, em recomanen que
em passi per la llibreria Eslite (http://en.wikipedia.org/wiki/Eslite_Bookstore),
una llibreria que obre les 24h del dia i a on molta gent de Taipei hi va a
passar una estona si no té res a fer a hores intempestives. Estava a 5 minuts a
peu de casa i amb la broma m’hi vaig passar unes 2 hores remenant llibres.
Xino xano vaig arribar al Taipei 101, no sense passar per l’Ajuntament, on
aquest cop vaig al·lucinar. Just a l’entrada de l’edifici estaven fent un show
per promocionar el “Tiger Balm”, o sigui, el bàlsam de tigre. Veure per creure:
molt freak.
(Ajuntament de Taipei)
(Ajuntament i 101)
(El show del "Tiger Balm")
I amunt!!!! 10€ crec que costava la broma, però amb el carnet “jove” que em
va deixar l’Andreas la cosa va quedar per 8€.
Ja només d’estar allà la cosa promet: pujarem fins a la planta 82, crec, en
l’ascensor més ràpid del món, que agafa en pocs segons els 60km/h, i que com
que puja tant ràpid està fins i tot pressuritzat.
Com és dia entre setmana hi ha poca gent i no faig ni cua.
La pujada…. Mola, mola molt. La pantalleta de l’ascensor t’indica la
velocitat a la que puges, i per quina planta estàs, i ostres… impressiona veure
com malló va quasi més ràpid amunt que un cotxe en línea recta, i a més les
orelles se’t taponen a l’instant (tot i estar pressuritzat).
I un cop dalt les vistes… m’encanten, tot i la merda de dia que fa. El
mirador correspon a tota una planta sencera, amb les finestres 100x100 de
vidre, donant una vista perfectament panoràmica. A més hi ha un munt de panells
on s’expliquen curiositats interessants de l’edifici i la seva construcció.
Una que impressiona molt, i fa reflexionar, és la del Top 10 d’edificis més
alts del món. El Taipei 101 és el segon, i entre aquest i el 10è més alt poder
no arriba a haver-hi 100 metres de diferència, però entre aquest i el primer…hi
ha més de 300 metres!!!!!
(Taipei des del cel!!!)
(Disfrutant de les vistes)
(Increible la comparativa)
(La planta amb el mirador del Taipei 101)
(Aquesta bola fa que el gratacels aguanti terratremols de grau 9º!!! (no ho vaig entendre del tot))
(Jo...)
(i la bola "màgica")
(Més vistes de Taipei)
M’hi vaig recrear molt en la visita i en les vistes, mai havia pujat a un gratacels com aquest (bé, si, feia uns dies al sud de Taiwan) i era una cosa que em feia bastanta gràcia.
(De nou a la terra)
(Adéu 101)
I ara a sopar de nou, el darrer. Però primer volia comprar algun detall per
l’Andreas i la Rachel, que van ser encantadors amb mi tots els dies. Al “Soco”,
un dels centres comercials més coneguts, equivalent al Corte Inglés, hi havia
vist ja uns dies abans unes galetes Trias (si tu, estan a tot el món) i en vaig
comprar una capseta per cadascú.
(Aquí el metro si va fi)
(Galetes Tries!!!)
(mmmmmmmmm)
(Mantenint la línea)
(Ja no queda res...)
(Adéu nois!!!)
Com no em van inflar fins a dalt de menjar, i obviant la correctesa asiàtica, fins i tot vam fer botellón a una placeta on vam estar petant la xerrada (el botellón a Taiwan podríem dir que és vist com una cosa que només fan els perduts de la vida i la mala gent).
I res tu, Taiwan s’ha acabat, al matí tenia que matinar molt per agafar el meu vol a Beijing amb escala de bastantes hores (agafat expresament) a Hong Kong.
Em vaig llevar sobre les 4 del matí, i el Michael, el pare de la Rachel es va oferir molt a acompanyar-me fins l’estació de bus nocturn que em portaria fins a l’aeroport.
Estava una mica fet pols però el dia es presentava molt animat: llevar-me a Taiwan, passar el dia a Hong Kong i dormir a Pequín. No és fa una cosa com aquesta cada dia.
(Bus cap a l'aeroport, són les 05:12 brrrr)
(Check in Hello Kitty!!! Imagineu-vos l'avió per dins, que va a la par)
(Hong Kong!!!)
Per despedirme com calia de Taiwan em vaig prendre el meu darrer Boulble Tea, que per sorpresa meva, duia una inscripció al got molt familiar.
(Cap a Hong Kong amb un Bubble Tea de la "Casa Milà"!)
