Un dies de visita a Pequín / Beijing

Beijing

L’arribada a Pequín m'agrada. Em ve de gust una gran ciutat, estar uns dies sense tenir que fer i desfer la motxilla sense parar, visitar monuments, menjar...

Surto de l'aeroport i enfilo cap al tren exprés que porta cap a la ciutat. Dins del tren... està ple de pantalles de tele, donen el partit Espanya-Japó de futbol de les olimpíades. També veig com ens fan un gol.

Arribo a l'estació final. Em decideixo a anar a peu fins a l'hostal, està a només una parada i mitja de metro d'on sóc, i així aprofito per veure com és la ciutat. És ja negra nit i al sortir al carrer una bufetada de xafogor immensa em dona la benvinguda a la ciutat.

En una ciutat com aquesta, feta amb tira línies, s'agraeix la brúixola, i encara que sembli mentida és molt útil. Poses el mapa i com tots els carrers són com l'Eixample, però multiplicant el tamany per deu, et situes fàcilment. Nord, sud, est i oest, no té cap secret. Em toca tirar cap a l'est.

És fosc ja, i la ciutat m'agrada. És prou nou tot, de fet tant o més com Barcelona. L'única cosa que ho delata és el desordre del tràfic (respecte zero cap al peató, de fet jo crec que si poguessin els eliminarien) i la infinitat de cables que hi ha sempre per tot arreu.

M'apropo al meu hostal, i m'agrada encara més. El carrer per on vaig està infestat de restaurants, un rere l'altre, molts, molts restaurants. Hi ha tanta humitat que més aviat allò és boira espessa. Les llumetes vermelles de tots els restaurants, la gent passejant amunt i avall, la boira, les gambetes, gambes, crancs voltant per tots els aparadors... té molt d'encant.

Ja m'acosto al destí, però he d'entrar a un Huton (carrerons estrets que estarien als equivalents al patis d'illes de Barcelona i que per si sols ja fan per ells mateixos un barri) i costa saber quin és. Unes noies m'ajuden, però no s'aclaren. Un taxista molt amablement s'ofereix a dur-m'hi per 20 Yuans, però no porto 20 minuts caminant amb 17kg a l’esquena i amb un 30.000% d'humitat per a ara agafar un taxi. Total... l'Iphone de les noies ens treu de dubtes: el meu hostal està just en el carreró on estem aturats, 50 metres caminant endins (molt "amable" el taxista...).

I l'hostal és una passada, una típica (poder la van fer fa 2 anys, no en tinc ni idea) casa xinesa, amb una recepció ben xula, un pati intern espectacular ple de tumbones i cadires, i les habitacions netes, directament equipades al 100x100 de l'Ikea.

Deixo els trastos i marxo a menjar un pinchito (això dels pinchitos és tot un món a tot Xina) que he vist que fan al costat. I a dormir, és tard.

Al dia següent la idea és visitar poc i caminar molt. Em llevo, surto de l'habitació i.... no veig quasi ni l'altre costat del pati, la humitat és demencial, obres la boca i veus aigua (al menys no gastaré tant en ampolles).

Enfilo cap a Tianannmen, la plaça híper famosa. Però hi vaig a peu, uns 45min sense parades, i mig matí amb parades. Entro a un super per esmorzar, passejo per botigues i carrers, i em decideixo comprar una SIM xinesa pel telèfon. I osties... com encara no controlo el canvi em foten una clavada espectacular, el mateix que 3 mesos de tlf a casa. En fi... al menys l'amortitzo amb el temps, per que sincerament el google maps a xina et salva la vida bastants cops al dia, sinó entre que allà ningú s'entera molt de res i que el xinès té el que té, o sigui, que no s’entén res, estàs perdut.

Tiananmen està mig en obres, una pena, que sumada a la humitat fan que les fotos siguin una caqueta, però és el que hi ha.

 

(Tiannanmen, primer contacte)

(Gran és)

(Les portes del voltant impresionen)

(Xina, tot i capitalista, segeix sent roja)

Un timo típic a xina, l'havia llegit i me l'havien explicat, consisteix en que un noi/noia se t'acosta volent parlar/practicar amb tu l'anglès i com són agradables doncs hi comences a xerrar. Després poder vas a prendre un té, i quan arriba el compte... 200€ val el té. Això és real, ja que m'ho van explicar en segona persona.

I és cert, al centre de Pequín t'entren cada 2 minuts amb el mega clàssic "Where are you from?". I ja te les veus venir. Però no sé per què, en un atac de remordiments que ve d'un dia de Delhi en relació amb unes bambes i un carrer, vaig decidir confiar en la noia: ni era guapa, estava casada, no em va començar amb el "d'on ets" i vam estar visitant el museu que hi ha a Tiananmen plegats. Però al sortir va aparèixer la paraula clau: "té". I em vaig témer el pitjor. I va ser el pitjor.

Va insistir en anar a una teteria, que jo vaig intentar esquivar, però ella va ser més sotil que jo encara. Entrem... i merda, el timo estava fet (tot i que jo no pensava picar). Ens posen en un box privat, tanquen la porta, i a sobre la taula hi ha un 'set' de té espectacular, i al costat una cartellet amb les enganxines de MasterCard i Visa ben visibles. Per què posaran uns cartellets com aquests en un bar de mala mort, per que és el que era, només per demanar un té?

Total... em diuen que em porten un té, i jo que no vull té, que si, que no... al final demano un suc. Ella un té. Ens ho porten, i segueix insistint per a que el provi, jo òbviament ni de broma penso ni mirar-me’l. Em bec el suc, ja una mica neuròtic pensant que poder hi han posat alguna cosa dins. I un cop acabat li dic que ja és tard i que toca marxar. Demanem el compte... el suquet, del que ja sabia el preu però encara no controlava el canvi, val 35Y, una passada, però el p..o té... val 450Y, o sigui.. 57€ la tasseta!!!

Jo amb certa mala òstia acumulada, però sotilment, li dic "una mica car, no?". ja s'ho farà. Va a pagar, però òbviament no du prou i fa l'amago de que pagui jo... ho porta clar. Li dic que jo sempre pregunto abans de comprar i que ja s'ho farà. I marxo, no amb un sentiment de timat/emprenyat important. Per sort no em van fer la clavada, i ara vist amb la distància em resulta molt divertit, però en el moment no me'n va fer molta.

Per sopar, per plorar les penes, em foto un tiveri!

Al dia següent toca fer de turista professional: La Ciutat Prohibida. Sona molt bé.

Vaig en metro, la tècnica de caminar com un boig a l'estiu i a Xina... té els seus danys colaterals: acabes mort en menys de 4h i ja no aguantes la resta del dia.

Entre la sortida del metro i la ciutat perduda, uns 500m, unes 10 persones intenten el timo del té. També intento comprar un geladet sense que me la clavin. És esgotador. Primer em demanen 5Y, quan passo del gelat me'l baixen a 4Y, i al final se'l compro a un altre per 2Y. Però el preu real és només 1Y.

Anem aprenent.

I osties, sona molt típic i de broma tonta, però... Xina està plena de xinesos, però molts, molts i molts!!!

Per sort les cues són molles i ràpides, però les bandades de gent entrant en aquell lloc fan certa por. I cabrem tots?

La Ciutat Prohibida està bé, sobre tot si és dels primers dies que estàs allà. Però és tant gran i tant igual... que al cap d'una hora tot et sembla el mateix, només canviant els noms dels edificis on entres.

Està ple de patis, palaus, palauets, i edificis annexos.

 

(Entrada a la Ciutat Prohibida)

(Hi ha molts xinos a xina, i aquí no estan ni la meitat!!!)

(La Ciutat Prohibida)

(Tots alhora!!!)

(El mur dels 9 dracs)

(Lleons, símbol de poder)

(Aquest edifici feia de teatre)

(Arriva un punt que tot sembla igual ja)

(I la barba va creixent...)

(Palaus i més palaus)

3 hores més tard, i mort d'esgotament surto.

(Fos que envolta la Ciutat Prohibida)

(Bye, bye Forbbiden City!!!)

"Where are you from?" Puffff, acabaran amb la meva paciència, que en general és poca. 5 més a la sortida del recinte esperen com voltors. Em plantejo un dia d'aquests o bé enviar-los/les a la merda literalment o si estic molt avorrit seguir-lis el joc i fer-lis perdre jo el temps. Sort que amb els dies t'acabes fent immune a absolutament tot.

Me'n vaig a passejar pel centre. Alguns dels carrers són enormes i a tot arreu hi ha desenes de centres comercials de tota mena: espectaculars, desgavellats, de cutrades, super cars... però sempre, sempre... enormes!!!

 

(Els centres comercials cutres són tremendos!!!)

(Un Frankfurt???)

(Mooooola!!!)

(Més centres comercials)

(Paradeta de menjar al carrer)

(Contrastos, les cultures encara xoquen, i molt)

(El centre és enooooorme!!!)

 (Impresiona una mica al principi)

A la nit em trobo uns italians que acaben d’arribar i estan a la meva habitació. Anem plegats a sopar, i demanem un HotPot, que resulta ser una aventura.

Un s'ha d'imaginar una carta enorme, plena de coses entre rares i molt rares. I el HotPot consisteix en una espècie de fundeu (el hot pot), que pot ser de diversos tipus, picant, oliós, molt picant, sopeta bullent, etc... després tens els ingredients, que poden ser carns, peixos, verdures... i cadascun de diferents tamanys. També tens les salses que condimentaran els ingredients que coguis/fregeixis dins del HotPot. Finalment... tot està en xinès, i ningú és capaç d'establir una comunicació mínimament digna, amb lo que aconseguir aclarir tots aquests conceptes resulta tota una aventura. Va ser molt divertit, i ja de pas vaig refrescar una mica el meu italià, que cada cop està més rovellat.

(HotPot amb els Italians, molt agradables ells)

Al tornar cap a l'hostal, a 5 minuts, vam fer 4 fotos. Que sent sincer no donen fe de lo encatadora que és la zona (a la guia l'anomena "Ghost Street".

 

(El carrer fa goig)

(En el fons són molt simpàtics els xinesos. Aquí uns cuiners d'un carreró.)

(Camí del hostel)

Més turisme. Toca el Temple del Cel avui. I cap allà vaig. Avui miraculosament ha sortit el sol, o ha marxat la boira, caldrà aprofitar-lo.

El Temple del Cel em va agradar molt més que la Ciutat Prohibida, és d'una mida més assequible, i no tens l'efecte d'estar veient el mateix tota l'estona. A més em vaig agafar una audioguia ja que m'ho havien recomanat, però... la meva incultura generalista, sumat a que tenen la mania de dir-te els noms de tots el familiars de tots el personatges que puguin estar relacionats amb qualsevol monument, van fer que no la disfrutés: per cada 30 segons d'història, tenies 2 minuts de recitament de noms impossibles. De totes formes saber una mica del lloc s'agraeix.

 

(Bicing???)

(Al temple el cel)

(Maco i colorit és)

(La "blue line"... algún dia poder... grrrrrrrrrr)

(Aquest lloc és bastant més tranquil, es nota, no???)

(Et qudes encantat mirant aquests temples!)

(Jo, em va agradar el lloc)

(Bodorrios a punta pala)

(Sessió de fotos, no saben escollir el lloc ni res...)

(Enfilant la sortida del temple)

I ara tocava comprar nous bitllets de tren. Ja ho enyorava.

Com que sóc així vaig anar a peu des del Temple del Cel fins a l'estació Sud de la ciutat. I puffff va arribar un moment que em pensava que no arribaria mai, el sol pegava amb una força.... però hi vaig arribar, deshidratat i mort de gana, però hi vaig arribar.

(El ball de les 4 dones era... encisador. Quan pugui possaré el vídeo!!!)

(En el fons Xina és molt tradicional)

(Per fi a l'estació!!! Sembla un aeroport més aviat)

A l'entrar a l'estació vaig anar directament a comprar els bitllets per Qingdao a les màquines. Molt més amigables que les persones de tant en tant. I res, aquest cop no va funcionar... era fàcil trobar els bitllets que volia, n'havien de sobres, però al darrer moment el trasto t'enviava a la merda sense més. Al desè intent em vaig adonar que en lletra petita, abans de fer-te fora, la pantalla em deia que anés a la taquilla nº41. I cap allà vaig anar.

Fent cua i jo pregant... "que parli anglès si us plau, que parli anglès si us plau". I el parlava!!!!!!

En 5 minuts ja ho tenia tot llest: un bitllet de Beijing a Qingdao i un altre e Qingdao a Shanghai.

La broma surt cara, fregant els 100€, però és que resulta que per tota la costa est Xina ja no hi ha trens normals, i ho pilles l'equivalent a un AVE o pilles l'equivalent a un AVE.

Ja ho tenia tot lligat.

Per acabar-me de destrossar el dia vaig decidir baixar-me una estació abans d'hora per arribar a l'hostal, així veia com eren els voltants. I.... genial!!! La zona budista era allò!!! Venen banderoles, encens, llibres  i.... bols tibetans!!!!! Em sembla que a la tornada hi faré una nova parada allà.

 

 (Més contrastos)

A la nit, per completar la marató diària, me'n vaig anar al mercat Donghuamen Night Market. I què és això? Doncs això és el mercat que tots em vist algun cop per la tele en el que venen pinchitos d'escorpins fregits, escarabats, estrelles de mar, larves de tota mena, etc... I si, és cert, però primer... són 4 paradetes les que ho venen, no 200 com ens fan veure, i segon, a tots els aliments "diferents" és veu clarament que hi posa "si, som un reclam pel turista, per que nosaltres d'això no en mengem".

Dit això el lloc val la pena, i sobre tot per la nit, amb la gentada i les llumetes, però ni molt menys és tant com ens imaginem.

(Sortint de l'hostal al carrer dels restaurants)

(Mercat nocturn de menjars extranys. Ni de broma ho penso provar!!!)

(Larves??!?!?!?!! eeeeeggggssssss)

(Està content el noi ehhh)

Per la nit a l'hostal vaig conèixer l'Enrique, un espanyol, dels primers que em vaig trobant (deu ser la crisis?) i com jo vull anar a la Gran Muralla i ell encara no hi ha anat decidim anar plegats.

Pel matí quedem a la parada de bus amb l'Àlex, un noi anglès d'origen Malasi que vaig conèixer per CS.

Pugem al bus, i en 50minuts, i 12 yuans, ja estem al Badaling. La part de la Gran Muralla Xinesa més visitada i més turística.

Gent? Algú ha dit gent? Aquí estan els 1000 milions de xinesos tots acumulats!!! Jo no m'explico com pot arribar tantíssima gent en autobusos a un mateix lloc en un mateix dia. Però es pot.

(La gran muralla)

(Cada puntent és un xinès)

(Et fas un fart de caminar)

(Calor en fa, i molta!!! I la pendent ni t'explico, com puja!!!)

(Amb el company de viatge)

(Amb l'Àlex, sols i xop com un pollastre!!!)

(Impressiona!!!)

(Una cosa menys a fer a la vida :) )

(Caminar-hi és més complicat del que sembla)

Un cop feta tota la muralla ja tornem, ben xop jo, però content. Hi ha una cua per agafar el bus.... però els espanyols estan davant i com aquí a la xina això de les cues és un concepte que no acabo encara d'entendre ens ajuntem amb ells, jo l'Alex i un altre noi Coreà que ens hem trobat a dalt.

Primer bus que arriba i primer bus que pillem!!! Com mola!!! La pena és que nosaltres som 3 i els espanyols 4, i... només quedaven 3 places per omplir el bus!!! Jo em sento una mica malament: ens han colat i a sobre els hi passem davant... però bé...al menys els donem mil vegades les gracies.

I res més... Pequín ja és història, demà toca marxar cap a Qingdao, a la costa, entre Pequín i Shanghai. A veure què tal.