Mongòlia - Ulan Bator

Acaba un viatge, en comença un altre.

I ja estem de tornada a Ulan Bator. Ho necessitàvem.

Només aterrar ja vaig tenir un problema. Els de l'hostal, tot i que els hi ho havia demanat, no m'havien reservat lloc per dormir allà. Uffff... un altre cop a buscar lloc, quin pal! Per sort, dins de la putada, es van portar bé i em van acompanyar a un hostal que hi havia al costat. No era tant maco, però per a passar-hi una o dues nits ja faria el pes.

Per sopar el Saul, el noi argentí amb la parella alemanya, l'Anne, em va comentar que anirien amb els de la seva minivan a algun lloc, així que m'hi vaig apuntar.

I va estar interesant. Jo em vaig demanar una pizza, volia/necessitava alguna cosa "coneguda". Era carilla, una mica més de 10€, però tant era en aquell moment.

Al sopar van venir 3 nois amb els que vaig parlar bastant, coneguts d'una de les altres noies, i que vivien a Ulan Bator per un temps.

Un dels nois era de Luxemburg, i una noia de Turquia. Els dos treballaven per la ONU en projectes de desenvolupament. Els tercer... una Enginyer Informàtic de Lleó que treballava com a freelance per a Electronic Arts, fent feina en remot.

Van estar comentant les seves impressions del país, i em van sorprendre, ja que trenquen la imatge bucòlica que tots tenim de Mongòlia. Els dos primers havien viscut per mig món treballant en el seu camp, i literalment van dir que Mongòlia era el lloc més dur on mai havien estat. Per què? L'hivern aquí és terrible, -30º o -40º. El país només té una ciutat com a tal, i la ciutat té un centre si, però petit. Si vols sortir de cap de setmana les opcions són el Gobi al sud, amb km i km per davant, o les muntanyes i estepes de les regions del voltant, a hores i hores en bus o jeep per "carreteres" complicades. La feina també era dura, ja que la corrupció és molt alta i les ganes de millorar el país són poques, tot va molt lent per a executar qualsevol cosa allà pel que em van comentar, molt més lent que a qualsevol altre lloc. També ens van comentar que a molts Mongols no els agraden els estrangers i que són molt orgullosos, en el sentit de no voler veure més enllà, del seu país. Tot això sumat... feia que molt contents no estiguessin del seu dia a dia allà. Però per a fer feines així s'ha de saber que de tant en tant et toquen destins així, i ells ho acceptaven de bon grat tot i les dificultats.

Al dia següent a fer una mica el mandra i després a passejar per la capital. Volia visitar el museu d'història, que m'havien dit que valia la pena. A part d'això tenia un altre objectiu: aconseguir els bitllets pel meu següent destí, que no era altra que Pequín. Tant m'era com anar, tren, avió, bus, cotxe, camell... el tema era arribar-hi ja que pel que tothom em deia comprar-los amb un o dos dies d'antelació en temporada alta no és gaire fàcil.

La primera opció era el tren, però se n'anava als 150€, el preu usual per a aquest viatge. La segona era tren fins a la frontera, creuar a peu o com es tingués que creuar, i a l'altre costat moure's com fos fins a la següent ciutat i d'allà tren fins a Pequín.

La primera opció la vaig descartar, ja que la veia molt complicada i no em veia amb ganes d'una altra "batalla" al l'estació. La segona similar... ja vaig tenir prou amb els 7 dies de traqueteo al jeep del Gobi com per embarcar-me en una altra aventurilla. Així que vaig tirar per la de l'avió.

El Saul i l'Anne m'havien comentat que ells havien ja reservat l'avió abans de començar el viatge, i que els havia sortit per uns 200€. M'ho vaig estar mirant, i hi havia avió pel dia següent per aquell preu, i per a l'altre per 10€ menys. Però tenia ganes d'una gran ciutat, així que em vaig decidir: d'Ulan Bator a Pequín en avió. Per tant... final d'una viatge. I en comença un altre.

Un cop morta la mandra i acabades les gestions tocava anar a fer 4 fotos. El centre no dóna molt de si, un dia poder. El punt principal és l'artèria de la ciutat Peace Avenue, on hi podem trobar la plaça principal de la ciutat, la plaça Sukhbaatar.

 (Plaça Sukhbaatar)

 

(Bodorrio a la plaça Sukhbaatar)

 

 (Genghis Khan a la plaça Sukhbaatar)

 

(Els edificis del centre)

El museu estava prou bé, però si no ets una entusiasta de la història costa seguir-li el fil. També cal dir que té una bona secció dedicada a Genghis Khan, l'heroi nacional per excel·lència, i que el podem trobar per tot arreu.

Al vespre vaig quedar amb la Svetlana, una amiga d'una amiga que és d'allà. Vam anar a sopar a un local molt xulo on a la nit van fer un petit concert de rock que em va agradar molt.

Els dos eren molt macos, però se'ls veia diferents. Tot i estar una mica tallats a ella se la veia una mica crítica amb el país i com ho estaven fent. Ella havia viscut a Taiwan i em sembla que viure de nou a Ulan Bator se li feia una mica complicat, les oportunitats no són moltes i evolucionar allà no deu ser més complicat. Ell també havia viscut fora, però em va sorprendre que era de la mena de caràcter del que m'havien parlat el dia abans. Molt orgullós del seu país. De fet en general tots ho som, i veiem casa nostra com el millor lloc del món, però això mai ha de treure que siguem crítics amb els defectes que patim, i ell simplement deia que per ell no hi havia res millor que aquella ciutat, sense crítiques constructives.

L'avió me l'havia agafat per la tarda, així que tenia tot el matí per voltar una mica més. Avui una mica fora del centre, no molt, però si per veure una mica més de la ciutat.

Ulan Bator sorprèn, molt, massa. El nivellàs de cotxes a aquella ciutat no l'he vist enlloc. Mercedes, Infinities, Lexus, Hummers i no sé quantes marques més. Les típiques marques que fan cotxes per a països on no existeixen pràcticament carreteres asfaltades i els típics cotxes esportius ideals per anar per ciutats on els carrers està foradats cada 10metres.

Jo hi ha coses que no entenc, i aquesta de la dèria per cotxes que valen 50-100 mil € en països on l'únic que segur falta són diners... però és molt comú en països en vies de desenvolupament.

 

 

(Un Dodge super esportiu?!?!?!)

I al costat dels mega cotxes, un ger plantat en mig d'un tros de gespa. La cultura nòmada encara està molt present i molta gent, tot i viure a la ciutat, tenen el seu ger dins del seu terreny, i allà hi viuen.

 

 

(Ger a la ciutat, probablement turístic, però no deixa de sorprendre)

 

(Així són molts carrers del centre)

 

(Un super, m'encanten!!!)

 

(Peace Aveneu)

I res tu, cap a mig dia ja tocava enfilar cap a l'aeroport per deixar aquest país que em va... tocar una mica, tant per bé com per mal.

En bus fins a l'aeroport, una noia em va ajudar a agafar el correcte, tot i que el dia abans la Svetlana ja em va escriure també les indicacions, i em van acompanyar fins a veure on era la parada correcte.

Vaig comprar una mica de menjar, vaig canviar els diners que duia per Yuans xinesos i ja cap a fer el l'embarcament.

A la cua vaig conèixer una parella d'un Valencià i una Italiana. Havien estat 3 setmanes per Mongòlia amb les bicicletes, fent ruta pel nord-oest.

 

(Parada de bus amb l'aeroport al fons)

 

(Marxem!!!)

Vaig marxar amb una mica de mal gust del país. Tot eren contradiccions. La gent és super maca allà, però alhora tenen aquell punt complicat. El lloc és d'uns paisatges espectaculars, però hi costa arribar. No sé... algun dia hi tindré que tornar, però en un altre estil, i així fer-me una millor idea d'aquest país tant interesant. Vaig arribar a la conclusió que a Mongòlia s'hi pot anar de dues maneres, o bé en viatge organitzat totalment, o bé a l'aventura total, de forma 100x100 autònoma. El terme mig no existeix, o blanc o negre. I jo buscava el gris aquest cop.

Aterrem a Xina, i això és una altra cosa. Tot modern, gran, enorme!!!! Recullo la motxilla a la cinta i... cap a Pequín!!!!

 

 

(A Pequín, benvinguts!)

 

(Canviant de terminal)

 

(Motxilla i cap a la ciutat)