Anem a la Selva. Puerto Maldonado!!!
I darrer dia a Cuzco. Avui tenim doble objectiu:
1) Aconseguir bitllets de bus per a aquesta nit per arribar a Puerto Maldonado.
2) Passejar per Cuzco sense mes.
A primera hora del matí vam enfilar cap a l'estació central de busos. Està un pèl lluny del centre, però venia de gust anar-hi a peu, així que això vam fer. Però de camí vam fer varies aturades no previstes.
Tot de camí a la Plaza de Armas ens vam creuar amb la "Casa de la Arpía" al carrer de San Blas.
(Casa de la Arpía)
(Desfilada)
(Escola militar)
(Tots d'esquena!!!)
Ara fem tota l'Avenida del Sol avall (per enèsima vegada) i arribats a un punt girem a la dreta on ja trobem l'estació de bus. Allà mirem quines companyies tenen bitllets a Puerto Maldonado. Moltes en tenen, i totes tenen seients vuits. Ens decidim per la no més barata, hi ha 10 soles de diferencia. Per 60 soles ja tenim els nostres "boletos" per a aquella nit. Sortirem a les 20:45, i 10 hores mes tard arribarem a destí.
Un cop sortim anem a menjar una miqueta i entrem a una hamburgueseria. Per 2,5 soles ens en preparen una, però ningú dóna duros a quatre pessetes, així que per aquell preu vam rebre un Carpaccio d'hamburguesa. Però tampoc estava malament.
Just al davant hi havia el monument al Inca Pachacuteq, que de fora sembla una mica "cartón piedra". Però com entrava dins del nostre boleto turístico hi vam entrar.
Seria injust dir que val molt la pena, però si tens temps, o hi ets a prop, és relativament interessant. Per dins hi ha un mini museu on explica la història d'aquest heroi Inca i ja de pas des de dalt s'hi poden disfrutar unes bones vistes.
(Inca Pachacuteq)
(Les entranyes, des de d'alt)
(Bones vistes)
(Als peus de l'Inca)
(Inka Vs. Cola)
(Pujant per una avinguda)
Mes tard vam anar al centre, però ja se'ns va fer tard. Així que d'allà al hotel a buscar les bosses i cap a l'estació!!!
(Menjar cuinat al carrer al centre de Cuzco)
(Espectacle de teatre al carrer)
(Apostem?)
(Mercat central)
(Ja tancaven, una pena!)
(Fent temps a l'estació)
Puerto Maldonado - Rio Madre Tierra
Cap a les 5 del matí arribaven a Puerto Maldonado. Jo vaig dormir com un angelet, i de lo bé que havia dormit quan vam baixar del bus encara estava atontat de la son!
Teníem només dues nits allà, i el vol ens sortia al matí del tercer dia, comptant ja l'actual, així que només teníem opció de fer una visita a la selva de dos dies i una nit.
Era molt aviat i la ciutat encara dormia. Al final vam anar a un hostal que ens va dir un noi que vam conèixer. Era el Tambopata Hostel, i allà, sobre les 6, ens van explicar les diferents opcions que teníem per a aquell mateix dia: poques.
Una era anar cap a la Illa dels monos i fer nit allà, i l'altra ajuntar-nos a un grup que sortia cap a la Reserva de Tambopata i que faria 3 dies i 2 nits. Òbviament nosaltres tornaríem el segon dia.
Al final ens vam decidir pel Tambopata, era mes car (370 soles per cap) però a mi em motivava el fet que estaríem 4h amb una canoa riu amunt i que també, suposadament, al estar mes lluny, seria un lloc mes tranquil.
I cap a la Reserva de Tambopata, riu Madre Tierra amunt vam anar.
Primer vam fer 1h i 30min de canoa fins al control del Parc Natural. Tot pel camí s'hi veien moltes aus, de tota mena. Però sobre tot, sobre tot, el que ens va agradar va ser la tranquil•litat de la canoa.
(El port)
(Preparats per marxar!!!)
(Els nostres nous companys a la canoa)
(Riu amunt)
(Ocells en vam veure molts!)
(Però de Guacamayos pocs)
(Nius)
(Tortugues)
(Papallones... les que vulguis!!!)
Una hora i mitja mes amunt vam fer una nova parada. En aquesta baixaríem de la canoa per anar cap a un llac interior. Per tant vam tenir que fer la nostra primera passejada per la selva!!! Hi havia mil milions d'insectes, i els primers minuts van ser una mica "mogudets". Arribats a un punt el Genson, el nostre guia, es va aturar per ensenyar-nos un tronc on hi havia formigues. Era una espècie d'arbre que vivia en simbiosis amb les formigues. Les formigues vivien de l'arbre i l'arbre estava protegit per les formigues. Per comprovar-ho va demanar un voluntari per a fer una proba. Jo amb la meva ànsia de provar em vaig oferir, i vaig posar la punteta d'un dels meus dits al tronc. Als pocs segons ja tenia una petita formigueta sobre el dit, i la molt cabrona em va mossegar!!!! Al primer moment no es va quasi notar, però en uns instants va començar a picar. El dolor era molt similar a quan et claves una estella al dit i te l'apretes.
La manera de treballar de l'equip arbre/formiga era que si per exemple algú pretenia tallar l'arbre al primer cop, per física pura, queien milers de formigues d'ell i queien sobre el que estigués intentant tombar-lo, amb les conseqüents milers de picades, i si algú hi intentava pujar... doncs el mateix. Era curiós.
(Primera incursió a la selva)
(Fire-ants, les formigues de foc)
I ja érem al llac. Allà hi havien tot de barques per a fer-hi una volta. En vam agafar una, i amb un rem ben particular, ens vam anar movent. Era molt maco, molt diferent, i molt verd.
(D'insectes també n'havia per parar un tren. De totes les formes i mides!!!)
(El 'pollastre punk')
A l'altra costat vam fer una parada i ens va passar uns pals amb fil de pescar i un amb. Objectiu??? Pescar piranyes!!!!! Teníem un entrecot ben gros per a fer d'esquer a compartir entre tots. Al principi la cosa va costar, però poquet a poquet tots vam aconseguir pescar alguna cosa! Un cop fora de l'aigua la feina era treure l'am de la "boqueta" del bitxo. La molt... era com una grapadora elèctrica, a qualsevol contacte amb la boca instantàniament feia una queixalada, amb soroll metàl•lic inclòs, que tallava el que fos. Així doncs vaig decidir ser conservador: deixava el bitxo a terra, i quan no es movia mes el "bloquejava" amb un pal, i tot i així es resistia.
Al final vam aconseguir fer una pesca "digna" amb la que poder fer un bon tast de piranya per la nit.
(Pesquem al Perú, piranyes!!!)
(Seran l'entrant del nostre sopar, mmmm)
(Intentant remar)
(Així és més fàcil)
I ara tornem a la canoa. Era ja una mica tard, així que el Genson ens va donar el dinar. Anava embolicadet, com de regal, però amb el detall que el paper era una fulla d'algun arbre i dins hi anava una espècie de paella. Era un plat curiós, i bo!
Vam tenir un mica menys de dues hores mes de viatge riu amunt. Aquest cop pel camí vam veure "capibares" l'animal rosegador mes gran que hi ha, o sigui... una rata gegant!!!
(Tornem cap al riu Madre Tierra)
(Capibares)
(El nostre dinar)
(De xerrera)
(El sol ja marxa)
Al final vam arribar al nostre destí, "El Gato negro". Era una zona a la selva on una família havia creat uns lodge per a poder portar turistes. El lloc consistia en varies cases fetes de fusta, amb habitacions dobles i triples, i amb una zona força gran on hi havia la cuina i el menjador.
(La nostra habitació)
(I la nostra cavana)
I d’allà directes a l'aigua. Hi havia una petita cascada al costat i es feia fosc, així que no ho vam dubtar ni un segon. L'aigua era molt... densa, i només posar el peu ja es veia el per què. Tot era fang, i al posar el peu a terra et quedava ben enganxat. L'altre problema és que l'aigua no cobria quasi i el fons quan no tenia fang tenia pedres ben rugoses que feien un mal...
(Banyet a la cascada)
(Metamorfósis)
És hora de sopar, ens vam anar a canviar i a menjar!!! Com a entrant... piranyes!!!! Van ser una petita decepció. Quasi no tenen "chica" i no donen molt de si, però sigui com sigui fa gracia provar-les.
(Piranyetes a la planxa!!!)
Acabats de sopar tocava excursió nocturna per anar a buscar caimans! Jo en un principi em vaig pensar que era conya, però no, era cert. La tàctica per trobar-los? Amb un focus super potent connectat a una bateria de cotxe anava rastrejant la riba del riu a la cerca de dos punts vermells: en el moment en que la llum dóna sobre el caimà enfonsat dins l'aigua, aquesta rebota en ell i per tant veus el reflex de color vermell del fons del seu ull.
Només arrencar la canoa ja en vam veure un a l'altre costat del riu. Ens hi vam acostar, molt a poc o poc i......... zaaaaaaaaaaaaaaaassssss el va agafar amb la mà!!!!!!!!!!!!
(Agafant el caimà a pols!!!)
(Feia por l'animaló!)
I ja el tenim davant. Era petit, tot i ser de mida mitjana, però feia un cangueli.... mes encara quan el va deixar anar a la canoa i va començar a córrer per la canoa. El Marc Le. va quedar marcat pel moment ja que l'animaló va començar a picar algun cop amb la cua sota seu: entre el caimà i el seu cul només hi havia un tros de fusta.
(El va deixar anar!!!)
(Que s'acosta!!!)
(No ho veig clar...)
(Tots tres podem contra un caimà! No li vaig treure l'ull ni un segón)
Després del moment adrenalític vam seguir navegant pel riu. Vam veure desenes d'ulls vermells, i també alguns capibares a la recerca de menjar i aigua.
(Capibares de nit)
(A la recerca de caimans)
I vam tornar. Ara baixar de la canoa ja no feia tanta gràcia. I si hi havia un caimà on aparcàvem?!?!?! Al matí següent tocava matinar, un altre cop. A les 4:30 (que maco és estar de vacances), per anar a veure lloros de mil colors a un mur de paret on s'hi troben tots els matins.
Però va ploure tota la nit, amb molts llamps i molts trons. A l'hora convinguda, uns minuts abans, va venir el Genson i ens va dir que amb aquell temps no tenia sentit sortir, així que vam seguir dormint.
Ens vam llevar a una hora mes prudencial, i després d'esmorçar vam arrencar a caminar, no plovia ja, però estava tot xop.
La incursió a la selva ens va agradar molt, era molt espessa, els camins per on anaven estaven ben marcats i l'entorn era espectacular. La pena va ser la pluja, una bonica contradicció: del cel ja no queia aigua, però dins la selva continuava plovent, fluix, però sense pausa. La selva era bastant frondosa i tota l'aigua que arribava amb la pluja a dalt dels arbres anava caient poc a poc fins arribar a terra´. Així doncs es podia donar que hagués plogut feia 1 hora i encara seguissin caient gotes.
Teníem uns 45min fins a l'observatori d'aus, i a mig camí va arrencar a ploure.
(Toca matinar)
(W.C.)
(Selva!!!)
Per variar anàvem molt ben preparats. Ni jo ni el Marc Lo. dúiem res mes que la roba posada: la mateixa pel dia, la mateixa per la nit. I clar... plovent, sense cap mena de roba de recanvi i sense impermeable... passar 12h totalment xops, plens de fang i enganxifosos era una idea que no ens feia molta gràcia. Total... el millor gore-text és la pròpia pell, així que samarreta fora i a resguardar-la de l'aigua.
Així vam arribar a l'observatori d'aus. I ohhhhhhhhhhhhhhh..... no n'hi havia ni una!!!!!
(Observatori d'aus)
(Observant)
L'idea del lloc és que hi havia un petit observatori on es podia veure a l'altre costat del riu un petit-gran mur d'argila on determinades aus van al matí a menjar la pròpia argila (o això recordo haver entès) que els proporciona una sèrie de propietats que els van bé pel seu organisme. Però res de res... hi havia com a molt 3 ocellets sentats a les branques del costat, menys glamourós que al Passeig de Sant Joan.
Total, que la pluja, no molt prevista per a aquella època, ens va trencar una mica la vida salvatge de la selva, ja que tots els ocells estaven resguardats i els mamífers, sobre tot micos, també havien marxat a resguardar-se. L'altre problema era que el gotegi incessant i etern de les gotes d'aigua matava una mica els sorolls de la selva, que pel que ens va dir el Gerson, impressionen molt a aquells que mai hi hem estat. En definitiva... estàvem sols a la selva.
Vam seguir la nostra excursioneta, ara destí d'un altre mirador d'aus. I aquí va venir l’anècdota del viatge. En una petita baixada, on ja venir el Marc Le. va relliscar i jo en vaig fer conya, jo, molt llest de mi, també vaig relliscar. Amb tanta "mala pata" que em vaig torçar el turmell. I el de sempre... el del costat et diu "com estàs?", esperant rebre un "bé, bé". Però no, vaig contestar "malament". I ostres... ja al primer moment la cosa no pintava molt bé, però.... quan tornaré a la selva??? Així que mig coix vam seguir la nostra ruta.
(Preciós, uns dels afluents del riu
Madre Tierra)
(Un ficus, però dels grans!!!)
(Compte no ens perdem...)
Al segon observatori vam tenir més del mateix: res. Una pena. I ara ja cap al lodge.
Un cop allà vam procedir a una "operació d'urgències" per tal d’estabilitzar el meu peu, i que vistes les condicions del lloc no va anar pas malament.
Aviat ens tocaria tornar. Nosaltres acabàvem el nostre petit tour aquella tarda, i la resta es quedaven fins al dia següent.
(Deixem el nostre petit paradís)
(Agafem la canoa)
(Així es treuen les garrapates!)
(En Gerson controlant el pas del riu)
(Deixem els nostres companys)
Jo com no podia caminar em quedaria a la canoa esperant als dos Marcs i al "Chato", el capità, mentre feien les visites.
Un dels millors moments del viatge es va donar aquí, baixant pel riu Madre Tierra. L'entorn era espectacular i la tranquil•litat i "bona vida" que respiràvem era enorme!
(Això és vida!!!)
3 o 4h mes tard ja estàvem al destí, estàvem a la "Comunidad Infierno". Que entenc que en el seu dia era una comunitat indígena de prop de Puerto Maldonado, i que es deia "infierno" per que era un infern arribar-hi pels camins. Però ara ja hi arriba una pista transitable, i el "Chato" es va encarregar a buscar un transport fins a la ciutat (que prou li va costar a aquelles hores, tot s'ha de dir).
(On ens tenim que veure...)
I aquella nit tocava sopar com cal a Puerto Maldonado. Marxàvem de Perú i encara no havíem tastat cap dia la mítica cuina Peruana. Però va ser un petit fiasco, era tot molt normalet.
Per tornar a l'hotel vaig agafar un taxi, no podia ni amb els 100m que ens separaven del restaurant.
Ens llevem pel matí i miraculosament puc caminar, una mica coix, però puc. Així que agafem un taxi i cap al mercat a esmorçar!!!! Empanades, entrepanets i juguitos!! Ens encanta!!!!
(No pinta bé...)
(Esmorçar al mercat de Puerto Maldonado)
(Moto-carro)
Allà el Marc Le. insisteix en que vagi en cadira de rodes, li fa gràcia "conduir-me", però jo òbviament m’hi nego, que em fa vergonyeta.
De Puerto Maldonado a Cuzco i de Cuzco a Lima.
(Selva deforestada???)
(Cuzco des de l'aire)
Ara toca taxi i cap a Miraflores.
Busquem hostal per dormir i allà la liem una mica, jo especialment, ja que em poso una mica tossut amb el tema, però res greu, al final trobem el nostre darrer lloc on dormir a Perú.
Un cop instal•lats enfilem cap a la "Clínica Anglo Americana", ja que ma mare em va fer el favor el dia abans de buscar a quin lloc em podien atendre a través de l'assegurança.
Allà m'atenen molt bé, em fam mil radiografies del peu i després de descartar que hi hagi cap os trencat em diagnostiquen que tinc un esgins de grau 2 o 3. Em mig enguixen, i cap a casa!!!!
El problema va ser que no tenien crosses de la meva mida, màxim fins a 1m40cm, i clar... sense poder posar el peu a terra, pujar les escales de l'hostal... es una mica merda.
Per la nit hem quedat amb el Javier, un noi Peruà que vam conèixer al trek del Colca i que viu a Lima (també va estar treballant fa uns anys a Madrid). Ens va venir a buscar i vam anar cap a sopar. Vam anar al centre comercial que hi ha al penya-segat, ple de llocs per menjar. Com vam deixar el cotxe al pàrquing i jo no podia caminar de cap manera vam aconseguir la que seria la primera cadira de rodes de la meva vida. I acompanyat a la cadira venia un segurata de, literalment, 2x2 metres d'alt i ample, feia molt por, i mes encara quan veies que tenia un to de veu bastant complicat d'entendre. La cosa va empitjorar mes quan em van deixar sol amb ell, ja que nosaltres aniríem per l'ascensor i ells per les escales. Per sort el Barça tira molt, i quan li vaig dir que era de Barcelona les cares ja van canviar, i es va transformar en el meu guardaespatlles particular!!!
Després del sopar, on vam provar diverses especialitats peruanes, el Javier ens va portar fins al "Cristo Redentor" particular que hi ha a Lima i que el Marc Le. volia visitar. No sabem del tot la història d'aquesta estàtua, però el que si ens va quedar clar era que va ser donada pel govern del Brasil.
("Cristo Redentor" de Lima)
Al dia següent vaig fer poca cosa. Però tenia un objectiu: buscar unes crosses!!!! Els dos Marcs em van ajudar a trobar-les i abans de mig matí ja les teníem.
Per dinar ens va venir a buscar de nou el Javier, ens tornaria a dur a menjar plats típics. Es veu que allà molt restaurants, els normals, obren més aviat per dinar que per sopar. Amb un cop de cotxe vam arribar al restaurant "Embarcadero 41". El lloc era menys glamouros que l'anterior, però tenia mes bona pinta. I quan vam veure la carta.... mmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmm això era un altre nivell!!! I per fi vam poder tastar el "Taku-Taku 3 quesos", un plat del que vam parlar llargament durant el trek del Colca i al que teníem moltes ganes de fotre-li queixalada!
(Taku-taku tres quesos de mariscos. ES-PEC-TA-CU-LAR!!!!!!)
Pot semblar una tonteria, però va ser un gran encert anar a aquell restaurant. Durant tot el viatge vam estar menjant molt econòmic. Només un parell de cops vam anar de restaurant, sempre anàvem a mercats, entrepans, menús molt econòmics... i sincerament, tot el que havíem sentit de la gran cuina Peruana, que era una de les millors del món, no ho havíem vist ni sentit, ni de lluny. Val, el menjar del carrer és bo, els menús en general estan bé.... però no mai vam poder dir que el menjar fos espectacularment bo! I aquest cop tot estava.... mooooolt bo, suficientment bo com per a que la nostra opinió sobre la cuina Peruana canviés just abans de tornar a casa.
El darrer dia vaig fer encara menys poca cosa: res. Ells van aprofitar per anar a visitar unes catacumbes, i comprar 4 darrers records per portar cap a casa. Per dinar vam fer un entrepà a la plaça Kennedy, al costat del nostre hostal, i poc després ja vam enfilar el nostre darrer viatge en aquest país: del barri de Miraflores a l'aeroport!!!
El viatge en taxi el vam compartir amb un anglès que viu a Barcelona, i tot de camí cap allà vam aturar-nos a recollir les radiografies del peu que em van fer dos dies abans a la clínica.
L'aeroport estava força ple, i jo això de les crosses ho duia molt malament, així que aquest cop si necessitava que em portessin, i als 5minuts d'haver-hi entrat ja estava en una cadira de rodes. I..... ens vam saltar TOTES les cues, totes totes.
(Adéu Perú!!!)
I res mes... després de 15h ja s'havia acabat tot, estàvem a Barcelona!!!!
Però abans de tancar el capítol.... unes petites conclusions del viatge:
