Everest Base Camp II

Dia 7 -> 13-11-2009 Lobuche - Gorak Shep (2h 50min 344m asc. 104m desc. Despeses: 1990NPR)

Avui es el dia 'D'.
l mati ens lleven i anem a l'aresta que hi ha just davant els lodges. Ens ho van recomanar varies persones el dia anterior. Per variar em feia mandra, pero be... al final cap alla anavem.
El sol esta radiant miraculosament, i tot, tot, tot, esta covert de neu, i ni un nuvol a quilometres a la rodona. Es precios!!!

Despres de pujar uns 10 minutets ja som dalt, i... les vistes son, com no podia ser d'altra manera, BRUTALS!!! Veiem infinitat de cims, i a l'altra costat del toronet/aresta tenim TOTa la glacera del Khumbu. Es enormement llarga, i grandiosa, com la dels Annapurna quasi. Sense paraules.

 

Mitja hora despres i un bon grapat de fotos mes tard tornem al lodge i ja fem cami cap a Gorak Shep, que es l'ultima parada abans d'arrivar al camp base, i el darrer lloc on farem nit.
Anem xino-xano pujant, sense preses, fins i tot a un punt aprofito a pendre el sol, no fa calor, pero el sol pica molt fort a 5000m, aixi que aprofito per treure'm la samarreta i estirar-me a la poca gespa que encara hi ha mentre espero que la Linda arrivi.

 

Despres de 5 minutets seguim amunt. El cami es com una gran tartera, i ens adonem que en el fons estem caminant per sobre la glacera/morrena d'alguna de les muntanyes del costat.
I aqui arriva el moment 'D' del trek. Just 30min abans d'arrivar comenco a estar esgotat, cada pasa em costa una eternitat, i si une hores abans podia anar mes rapid que la majoria ara, sense mes, vaig super lent, parant a respirar cada 2 passes. Fins i tot la Linda veient com estic patint em fa un video de l'agonia (que per cert, li tinc que demanar).

Total, arrivem a Gorak Shep i la parella d'americans amb els que haviem coincidit els dies abans i a qui els hi havia reservat habitacio a Lobuche, aquest cop, com han arrivat abans, ens han agafat ells habitacio.
Entro per la porta i.... al.lucino. Nomes obrir la porta, sota una inmensitat de mantes veig una cara d'una persona embutida en una mascara d'oxigen. Em quedo de pedra ja que algunes cares son d'enterro, i d'altres estan prenent te o dinant tranquilament. Un noi ha agafat mal d'alcada de devo. Fins avui havia vist helicopters anant i venint cada mati amunt i avall, pero avui es en directe.
El noi es polac, i ja l'havia vist varies vegades els dies anteriors. Va en un grup d'uns 10. Veiem com el seu guia, i la seva dona (estan de lluna de mel) estan provant l'impossible per poder-lo baixar tant haviat com puuin amb l'helicopter. Ens expliquen que tot estava be, fins i tot anava una mica sobrat, pero un minut despres de seure a la taula per pendre un te... s'ha desplomat i ja no te sensibilitat ni a bracos ni cames, a part que esta quasi inconcient. Fa por.
I tenen follon amb l'asseguranca... no se'n fa responsable pel que es veu, aixi que proven amb la seva embaixada, i tampoc. Les hores van passant i tot el lodge esta 'tens', tots veiem que tot i que ell no esta fatal com no baixi aviat probablement ja no ho expliqui. La companyia de l'helicopter els hi demana 10.000 dolars, si, increible... com veuen que vas apurat... t'apreten com poden, per que aquest no es el preu real, crec.
La dona esta dels nervis, trucades per satel'lit sense parar (estem al cul del mon), ha d'aconseguir els 10mil dolars ja, i fer que arrivin!!! Uns amics seus que estan a Katmandu l'ajuden, pero la tarjeta de credit tampoc els hi serveix. Al final, cap a les 4 de la tarda aconssegeix possar els diners al compte de la companyia de l'helicopter.
Tots esperem a que arrivi, sera emocionant veure el rescat. I a les 4:30 truquen i... que no venen... fa massa mal temps mes avall!!! Increible!!!! Pobre noi... tantes hores esperant per al final res.
Al final entre varis sherpes, la dona, el guia i un cavall decideixen baixar-lo, ja quasi de nit, a Lobuche, que esta uns cents de metres mes avall, es l'unica manera que tenen.
Tot plegat es molt trist, pero fa agafar encara mes conciencia que tot i que aquests treks son molt facils el handicap de l'alcada es molt important, i a cualsevol li pot donar alguna cosa. Es una rifa.

I jo, amb el baixon fisici que m'ha donat just arrivant, que tinc el cap que m'apreta mes del que voldria i que m'estic llegint un llibre de drames a la muntnya.... em cago.
A la nit s'ajunta molta gent, molts parlen angles perfecte (un de canada, EUA, anglaterra...) i clar... si parlen entre ells em perdo. Aixi que em posso en plan autista.

(Posta de sol al Nuptse)

Dia 8 -> 14-11-2009 Gorak Shep - No se on - Gorak Shep (225m asc. 234m desc. Despeses: 370NPR)


Dormo mes hores que mai, pero no em sento be, el cap m'apreta molt, tant que no nomes em puc sentir el pols a les venes del cap, sino que tambe puc notar com la sang es mou per elles, es realment fastigos. Per rematar, durant l'esmorcar, no se si es paranoia, son o realitat, pero no soc capac d'enfocar be la meva vista. Aixi que esta clar que tinc mal d'alcada, pero considero que no es suficient encara com per tirar avall avui mateix.
Tots han marxat cap a Kala Patar, un mini piquet de 'nomes' 5500m que esta de cami al Pumori i des d'on hi ha unes vistes espectaculars de l'everest i els seus voltants.
Jo, com son massa gent i prioritco el camp base desideixo no anar-hi i tirar cap al EBC.
A la poca estona de comencar veig un grupet de dones (que pel mati no havien estat gaire simpatiques amb mi) fent-se una foto amb el cartell que indica el cami. Jo per no molestar les rodejo i segeixo amunt.
El cami es va complicant, i a mi m'extranya, per que el dia abans algu m'havia dit que cami en molts trocos es podia fer 'running' i jo dono fe que per on jo anava de 'running' res de res, a part que no veia ningu mes. La cosa es complica mes i mes, he de fer servir les mans, els peus, grimpar, saltar... es una tartera enorme, un laberint, pero com hi ha fites doncs les vaig seguint.
Al final m'adono que no anem be... estic mes sol que la una, i com faci una relliscada en algun salt ningu em trovara mai mes, aixi que m'assec a un pedra, descanso, faig uns videos, fotos... tot esperant que vingui algu. Pero res, ni cristo. Aixi que decideixo tornar enrera. Al cap d'una estona veig el cami mooolt mes avall!!! L'he cagat a la senyal on les dones es feien la foto...segur. I ja em podien haver dit alguna cosa... Agafo una emprenyada MONUMENTAL, pero molt monumental, fins i tot llenco els bastons mes d'un cop a terra.
Les cames van be, pero el cap no, i tinc por, per que com la cosa empitjori segur que no puc baixar pel meu propi peu. Un cop al cami bo intento segir-lo, pero per voler anar 'lleuger' no he hagafat ni aigua ni prou roba, aixi que vient que em queden 4h decideixo tornar al lodge. M'emprenyo encara mes!!!! Em dura tot el dia.
Ara si que se que he de marxar d'alla i dormir mes avall, tinc molt mal de cap i per exemple, quan prenc aigua, no puc fer mes d'un glop sense necessitar respirar 5segons i sense que el cor em puji un bon grapat de pulsacions. Estic mort de por... pero estic a 2 hores del camp base!!! I jo hi vull anar!!!!



Ara... dema, si o no, passi el que passi, baixare, no hi ha mes, m'he d'obligar. Sona molt pel.liculero, pero es aixi, estic fregant el pal del mal d'alcada.
Arrivant al lodge em trovo amb el Bert, que ja ha vingut, ja es trova be!!! Un dia a Periche visitant el metge i 4 pastilles i llest!!! Guai! Aixi que dema anirem els tres de nou cap al Camp Base. Al menys ara ja se cap on no anar. (dies mes tard un guia em va comentar que cap on vaig anar era per arrivar al camp base del Pumori, per aixo hi havia fites de tant en tant).
Per la tarda mentre xerro el cap em millora, pero no suficient. Decideixo no anar a Gokyo, nomes em falta estar mes dies tant amunt...
Avui, despres de les 'bronques' corresponents, i amb la por al cos, decideixo beure sense parar, aigua i te a tope, ja que sent sincer, estic prenent molt poca aigua.
Al vespre xerro amb una dona gran alemanya molt particular i amb el seu guia, es distret. Per la nit igual, pols accelerat en repos, mal de cap i el sentir-me la sang passar per les venes del cap, per no oblidar...

Dia 9 -> 15-11-2009 Gorak Shep - Camp Base - Gorak Shep (4h20min 353m asc. 341m desc.)
Dia 9 -> 15-11-2009 Gorak Shep - Periche (3h42min 94m asc. 949m desc. Despeses: 3885)

A les 6:10 de peu. El Bert i la Linda volen creuar cap a Gokyo dema, aixi que avui tenen un dia llarg (i jo tambe).
Esmorcem i cap al EBC de nou, aquest cop sense fallos. El cami no es una passejada com m'havien dit, pero res a veure amb el dia anterior. Vaig fatal, com era d'esperar, i tot i tenir un cami sense gaires pujades he de parar MOLT sovint, cosa que no havia tingut que fer als Annapurnes. Ells van mes rapit, i a sobre xerrant i rient. En canvi jo porto una cara....
El cami es com sempre... brutal. Pero aquest cop encara mes!!!!! Tota la gelera, que semblava morta i plena de pedres resulta una enganyifa. No son pedres, son milions i milions de tonelades de gel cobertes per una petita capa de terra i pedres enormes. Pero on tu et penses que estas trepitjant terra ferma realment es un bloc geganti de gel. A estones puc veure el Bert o la Linda caminant sobre terra pero 5 metres per sobre meu en un mur de gel que sembla tallat expresament. Es com estar dins d'una pel.licula.
Arrivem fins al senyal on marca el camp base. Pero no es el de veritat, el real esta 1km mes enlla. A mi em fa por caminar per aquesta glacera, pero com ells decideixen anar fins al final, jo tambe.

 

Al camp base real nomes queden dos expedicions, pero es molt xulo de veure-ho. Veiem gent escalant pel laberint de blocs de gel cap al camp I, hi ha les tipiques tendes grogues, i les tendes menjador. Estic molt content d'haver-hi arrivat.

 

 

 

 

En tot aquesta estona tambe hem pogut veure, en viu i en directe, dos allaus brutals. Sempre fora dels camins normals, pero impresionen!!!!
I ja de tornada... ara si agonitzo de veritat... ells no paren, tenen pressa, i jo pateixo taaant, pero taaaant... no puc ni tenir-los a vista. Pero be, al final arrivo al lodge, menjo i bec el minim, faig la bossa. i tiro avall. No vull estar ni un minut mes a aquesta alacada. Aixi que ens separem.

El primer troc es un puja/baixa constant, aixi que fatal fatal, i no es fins als 4900m que em sento millor (just quan comenca la baixada de devo). A Lobuche faig parada tecnica, un pipi i un te. Just quan marxo ells arriven, decideixen quedar-se alla a dormir, no volen estar esgotats pel dia de dema que es el seu dia 'D', han de passar el ChoLa i son moltes hores.
Vist que en baixada vaig millor decideixo possar la directa fins a Periche, poder se'm fa fosc,pero com mes avall millor. En total avui hauran caigut uns 23km.
El cami es molt xulo i evident, fa nuvol, amaga amb nevar, veig una marato que estant fent avui, vaig sol com un mussol... i per colmo em sento millor. Estic content!!! Prova superada!!!

(Salvat!!!)

Arrivo al hotel, que te un menjador espectacular.

Segeixo amb mal de cap, bastant, pero ja no es el mateix. Ara nomes es mal de cap bastant fort, pero ni noto una opressio brutal dins el meu cervell ni noto com la sang flueix per les meves venes. Salvat!!!!
Al menjador hi ha la dona gran alemanya i el seu guia. La dona es molt simpatica, pero particual. Aixi que m'adono com de dura es la feina de guia, psicologicament parlant. Ella va molt lenta, a part que te moltes manies, aixi que el guia esta desesperat.... una ruta que fa en 12 dies li esta durant ja 24h, molts dies no caminen, i d'altres nomes ho fan 2 o 3 hores, aixi que... no pot amb ella. Jo tampoc se si podria... pero com es la seva feina s'ha d'aguntar. Ara...25 dies seguits nit i dia junts (pq aquesta es la feina dels guies al Nepal).... ufff, son molts dies. Pobret. Fins i tot en algun moment em diu molt seriosament 'esta acabant amb la meva vida!'. Quin riure!!!!


Dia 10 -> 16-11-2009  Periche - Phortse (7* 5h02min 395m asc. 779m desc. Despeses: 2390)

Avui he decidit anar a Phortse, el vol no em surt fins al dia 22 i tinc dies de sobres, aixi que he d'allargar la ruta.
A primera hora del mati esta molt nuvol i cauen algunes volves de neu. Penso en el Bert i la Linda, se suposa que avui tenen que creuar cap a Gokyo, a veure que tal els hi va.



Total, el cami com sempre molt be, i encara millor quan tira avall, per que quan tira amunt... sembla que tingui 80 anys. A mig cami em paro per dinar en un poblet molt maco. Alla em creuo amb una dona anglesa i entre d'altres coses m'explica que un dels amics amb els que ha vingut te pevist saltar des de l'Ama Dablam en parapent!!! Despres de dinar, que per cert es un lodge molt interesant: hi ha fotos del amo del lloc amb Edmund Hillary, Tenzing Norway i Jimmy Carters pels que va treballar com a portejador!!! anem plegats a visitar el petit monestir del poble. I jo segeixo cap a Phortse, que se suposa es una passejada.
I de passejada res, al final resulta ser super emocionant! i llarg. Es dels camins que no m'agraden gens, estret com un fil, i tota l'estona amb un semi-precipici (aquesta es la sensacio que tenia) a un centimetre del cami que m'ho fa passar.... pero per animar la cosa em trobo amb iacs lliures, faisans de mil colorins i una manada enorme de 'Himalayan Tahr', que vindrien a ser com unes cabres salvatges.

 

Al cap de mes de dues hores arrivo a Phortse, ja en tenia ganes!!! Vaig al lodge que m'havien recomanat i alla em trobo un bioleg tambe molt curios que porta dedicada mitja vida al nepal i els seus animals, va estar interesant escoltar-lo.

Dia 11 -> 17-11-2009  Periche - hortse (5*)

Ha estat tota la nit plovent, o aixo em pensava. Tot i aixo decideixo sortir amb les malles curtes, si esta plovent i/o tot moll tampoc val la pena abrigar-se molt per que acabare calat fins al fons. Obro la porta per anar al lavabo i.... TOT BLANC!!!!

 

(wc ecol.logic :) )

No ha estat plovent tota la nit, ha estat nevant tota la nit!!! Aixi que canvi de plans, fa un fred que pela, per tant em poso quasi tota la rova que porto a la motxilla. Mentre esmorco li vaig donant voltes al cami, i no em fa molt gracia, tot nevadet per camins estrets... amb la meva agilitat segur que rellisco, aixi que decideixo quedar-me avui aqui. I el temps no millora gaire, els nuvols van pujant per la vall a estones, es bastant espectacular per que a estones la visibilitat es de 10m i a altres pots veure perfectament com el nuvol ve cap a tu des de mes d'1km enlla.

Em passo tot el dia al menjador llegint el meu llibre de James Patterson i poca cosa mes.
Al vespre arriven uns nois checs amb els que xerro una bona estona, son bastant agradables i simpatics, i entre tots plegats em fan agafar certa enveja ja que ells acaben de comencar el seu viatge i tenen previst visitar tot el sud-est asiatic.

Dia 12 -> 18-11-2009  Phortse - Khumjung (2h43min 516m asc. 597m desc. Despeses: 4005NPR)

Em llevo amb la calma, ara els dies son super llargs, no tinc cap mena de presa, i nomes m'he de dedicar a fer temps i disfrutar dels llocs on vaig, tinc 4 dies per fer el que podria fer en un i mig.  Ja quasi no queda neu.
Els nois checs, despres d'ardues negociacions decideixen pujar a Gokyo, quina enveja!!! Es veu que el dia abans hi estaven molt a prop, pero com havia nevat tant van decidir tirar avall. Ara tornaven de nou amunt.
Segeixo amb els meus eterns problemes per respirar, pero be, ja no son tan greus, i estant a 4000m tambe se suposa que es normal.
Just comencar a caminar em trovo un faisa d'aquests de mil colors i un cervol dormint just a tocar del cami.
Baixadeta de mitja hora i a refer el desfet anteriorment per 1 horeta mes. Em creuo novament amb el grup de polacs del noi que es va possar malalt, i em diuen que ja esta millor i que no va caler al final l'helicopter. Un cop al final de la pujada les vistes son maravelloses amb l'Ama Dablam de fons, que maco!!! Ara toca novament unabona estona de baixadeta agradable i finalment la pujada final a Khumjung. Com costa!

 

I Khumjung seria... com el Puigcerda de l'Himalaia, super maco, cases bastant xules, bones vistes... En aquest poble, que impresiona bastant, hi ha una de les escoles patrocinades per Edmund Hillary, i tambe es famos per que al seu monestir tenen el... cap del Yeti!!! I dono fe que l'he vist.

Ara, diuen que es un timo, i que ve de la pell d'un altre animal bastant mes comu.
Tambe em sorpren bastant la poca gent que hi ha, el meu hotel poder esta al 20%, quan a l'Annapurna hi havia bofetades per trovar lloc. Definitivament esta clar que finals de novembre ja es temporada baixa. I la meva habitacio avui.... des d'el coixi puc veure l'Ama Dablan!!!!



Dia 13 -> 19-11-2009  Khumjung - Namche Bazar (1h34min 103m asc. 421m desc. Despeses: 2150NPR)

El mati el dedico a fer un vol pel poble, i mes tard, ja amb la motxilla me'n vaig cap a Khumdu, que esta a tocar, ni 15 minuts. Alla hi ha un Mani Wall, paret amb infinitats de pedres amb l"Om mani padme Um" (o com s'escrigui) escolpit en elles.

De cami a Namche, que es cap on vaig avui, paso per una pista d'aterrtge, on pel meu horro, hi ha una avioneta que se l'ha pegat (suposo que durant l'aterratge). No em fa cap gracia per que tot i que l'aeroport de Lucla es una mica mes serios que aquest tampoc es gaire mes, i jo en 3 dies he de tornar a pujar a la 'furgoneta amb ales' que m'ha de dur de tornada a Kathmandu.

Finalment una mica menys d'una hora i ja soc a Namche. La baixadeta es mortal pels meus genolls, que continuen malament d'un mes abans encara.
A Namche em dedico a fer 4 compres: pa, formatge, algun regalet... tenen de tot de tot, roba de marca, jumars, menjar de quasi tota mena... em continua sorprenent com tot aixo pot arrivar fins aqui.
Una altra cosa que em sorpren es que de lluny puc veure el pati de l'escola, i... els nens juguem a futbol i... estan corretns!!!! Poden correr? Si, poden correr. Jo si faig un esprint aqui segur que em moro d'un infart!!! Per aixo els Sherpes son tant forts, dic jo vaja.

Finalment, i no ho hauria d'escriure, em dutxo!!! 14 dies mes tard de la darrera dutxa torno a tocar l'aigua! Quin gust!!! Pero es que l'aigua calenta aqui es cara de trovar, i quan la troves es cara de comprar. A part, que l'exterior sempre esta fregant els 5 graus com a molt, i aqui les dutxes cal veure-les per entendre per que quasi ningu es dutxa en aquesta epoca. De totes formes... em senta de perles!!!

Dia 14 -> 20-11-2009  Namche Bazar - Monjo (2h10min 134m asc. 783m desc. Despeses: 2930NPR)

Faig nomes mig esmorcar, ja que vull anar al forn a acabar de fer l'altre mig, fan uns entrepans i pastes.... mmmm
De cami veig a la parella d'americans amb els que haviem coincidit varies vegades i dels que em vaig separar a Gorak Shep. Per la meva sorpresa m'expliquen que ella, la Katy, despres de creuar cap a Gokyo, va patir un edema pulmonar serios que la va deixar dos dies al 'hospital' de Machermo. Quan ho explicava semblava de pel.licula. I amb tot plegat, penso jo que per sugestio, el meu pulmo dret torna a fer mal, continuem estant alts, quasi a 3500m.
Total...que decideixo anar amb ells dos fins a Lucla ja que tenen el vol el mateix dia que jo. Aprofitem per dinar plegats abans de marxar. Mentre menjem ve un altre noi canadenc que tambe havia vist abans i conec un nboi chile molt agradable amb el que parlo en castella una bona estona. Tambe conec uns nois espanyols que resulten que han arrivat a Nepal en bici des d'Egipte!!! Es un dinar molt social :)
Finalment ja despres de dinar, massa tard i tot, arranquem cap avall. Em paso el cami xerrant amb un i altre i acabem aturant-nos per dormir a Monjo.

Quan entro al menjador del lodge... em quedo mirant una noia i... resulta que era una noia amb la que havia estat parlant una bona estona quan vaig estar a Bandipur. Nepal es molt petit.

Dia 15 -> 21-11-2009  Monjo - Lucla (4h53min 511m asc. 474m desc. Despeses: 1650NPR)

L'esmorcar avui es d'aquells que no s'oblida. Em fa una mica de cosa escriure-ho per que em va semblar una situacio molt molt vanal, pero va ser molt i molt espontani.
Estavem parlant el Jimmi, un home filipi molt particular i jo. El filipi ja se'l veia raret pero en un moment molt serios la cosa va anar aixi:
- A filipines un 40% viu en l'extrema pobressa.
- (nosaltres) ostres, deu ni dor....
....
- (el filipi) si si, es aixi (dient'ho molt seriosament).
i de cop, sense mes, es posa a riure com els dolents de les pel.licules, amb un riure entre paranoic i boig, i diu...
- i jo soc del 60% jajajajajajaaja (com reia, quina por!!!)

pero aqui no va acabar tot.... va venir la Katy, l'americana, i sense donar-li molta importancia va explicar que s'havia quedat a 0 de diners, per que l'hospital li havia costat un ull de la cara.
I com qui no vol la cosa el filipi treu un bitllet de 100$ i li dona dient-li "a mi em sobren, agafa'ls"
Va ser molt surrealista, i divertit, per que negar-ho.
I del cami... se'm va fer bastant mes llarg que el primer dia quan el vaig fer de pujada, pero be, es l'ultim dia de caminar. Al mig dia el noi canadenc ens atrapa i anem plegats ja fins al final, on ens espera una pujada matadora per despedir-me definitivament de l'himalaia.

 

 (Aqui no voldria dormir...)

Just a l'entrar a Lucla una sensacio d'alegria i tristor m'envaiex. Tenia moltes ganes d'acabar, pero tambe se que no tornare a estar aqui en molts i molts anys. Ara... tornar segur que torno, n'estic segur.
Un cop al lodge em trovo amb els checs de nou, i tots plegats ens passemla nit jugant al 'burro'!!! Just abans d'anar a dormir tinc una xerradeta d'aquestes sense sentit i filosofica amb un dels checs, pero que sincerament va ser molt i molt constructiva.
Tambe aprofitem la nit per fer uns billars amb el Jimmy i el Josh, tot escoltant Sting i veient una foto seva dedicada d'ell de quan va estar per aqui.

Dia 16 -> 22-11-2009  Lucla - Katmandu (Despeses: 1825NPR)

Avui ja toca marxar de bon mati. L'aeroport es una mica de follon, pero amb dues hores de retard aconsegeixo agafar el meu vol.

 

 

 

El despegar es.... impressionant. EL pilot te la porta oberta, aixi que podem veure com 400m me enlla del morro de 'la furgoneta amb ales' un penya segat ens espera dient-nos 'nomes teniu una oportunitat'. Engega els motors a tope, tota la carrroceria comenca a tremolar una barbaritat, igual que si li estigues donant gas a tope i apretant els frens a tope, i quan sembla que la cosa va a explotar arranquem!!! Creuo els dits quasi, el penya segat s'acosta...pero amb bastant mes temps d'antelacio del que em pensava en aixequem i 'salvats'!!
El vol fins a Kathmandu va ser xulo com a l'anada, disfrutant de les vistes de les valls per les finestres.
Un cop a terra de nou, vaig esperar a noi canadenc, que venia en una altra 'furgoneta amb ales' just dos minuts darrera la meva, per compartir el taxi fins a Katmandu.